Quina gràcia tenen quan són cadellets. Quins bots d’alegria fan quan ens veuen entrar per la porta. Gitats panxa per amunt, tota la guàrdia oberta i farts de confiança, ens demanen que els gratem i que els hi fem moixaines. Com dèiem, una autèntica gràcia, una delícia, una meravella, un baló d’oxigen en aquest món dur com un cantal de pedrenyera!!!
No obstant, de vegades, però només de vegades, roseguen la pota d’una cadira, o la catifa del menjador (i que val una barbaritat doncs és una mica persa, ens ho va assegurar al mercadet dels diumenges un tipus rar de collons), o furten una llonganissa (dels bessons, posats a triar…) i se la foten quasi sense alenar, o es pixen al cantó que fa la cuina amb el corredor, o s’hi deixen anar un bon parell de mandonguilles (acabades de collir) a la catifa del rebedor (aquesta sí és prou persa, encara que em fa sospitar la pudor a drap regenerat que fa la condemnada), i, darrerament, ens cal, quan ja pensem haver acabat amb els deures diaris, passejar la criatura quan ja fa estona que ens mira amb cara de llàstima reclamant la seua particular «volta als ponts». Tota cara té la seua creu, ens diran. I potser tinguen raó.
Jo, en tornar a nàixer, vull ser mascota: aixecar-me a l’hora que em surta dels bigots, tenir sempre a punt el menjar i l’aigua neta, que em graten la panxa, que m’abracen amb calor humà, si pot ser dormir una estoneta entre hores, tombar-me a sobre de les cames de l’ama i que vaja acariciant-me el cap a poc a poc, molt lentament, suaument, fins que agafe el son. Darrerament el passeig, les pixades intermitents, la caca regular a l’hora, (encara que siga en posició horrorosa traient la gepa), i participar, si no se’ls hi ha anat els veterinaris la mà amb el bisturí, d’algun joc (per exemple el «teto») amb gossetes de la urbanització. La majoria, unes estretes…
Ara bé. Si soc mascota, per elegant que siga, i m’han de castrar (tallar els ous, dit en pla salvatge) millor ho deixarem estar per a una altra possible reencarnació. Ni parlar-ne! De cap de les maneres! Si home! Com t’adormen no et fa mal, però quan et despertes, i et mires (si pots, doncs t’han fotut a sobre un tocat de monja en forma de cucurutxo i per a què no et xucles la ferida de l’escrot) sembles un astronauta però de tebeo…No passaran!!! Només de pensar-ho m’esqualle! Recordeu el que dèiem de la cara i la creu? Doncs això mateix: tota cara té la seua creu. I la creu de les mascotes és quedar-se sense gínjols…pobrets. No vull ser mascota, encara que em malcrien. Una cosa és la fimosi i una altra deixar-te la bossa sense menuts per al canvi. Veritat?
