Del grec «meta» (més enllà) i «univers». Fins aquí, tot correcte. O millor dit: fins aquí, encara arribem. I no és poca cosa açò, no. Però si continuem la batuda especulativa en ares del coneixement aprofundit, aleshores res de res. Ni pruna…

A saber. Hem volgut fer una ullada a les informacions que abunden en les possibilitats oferides, o plantejades, pels «metaversos» dins les societats contemporànies. I les conseqüències han estat greus, o molt greus, per a la nostra integritat psicosomàtica. Ens expliquem: espais virtuals tridimensionals, tecnologia de tercera dimensió, universos virtuals percebuts, experiències multidimensionals a internet, suports lògics al ciberespai, token no fungibles, Second Life…són algunes de les aproximacions que hem pogut trobar als llibres, i també a les revistes especialitzades al voltant del tema que ens ocupa. I sabeu què? Doncs que ha estat pitjor el remei que no pas la malaltia. Sí. Les preteses informacions per aclarir l’embolic inicial, han esdevingut matèria primera d’un caos de proporcions còsmiques. Cada línia llegida, cada un dels conceptes escrutats i cada un dels articles recorregut amb avidesa, han estat territori abonat per a la desesperança en la comprensió del tema. I, sí, ens hem declarat, sense cap tipus de reserva, analfabets primordials dels nous reptes del coneixement. Potser som un poc durs, i intransigents, amb les nostres possibilitats intel·lectuals d’adaptació al cànon vigent. Potser. Però la cosa pinta mal, ho sé ben cert. I m’aborrona que, quan vaja pels carrers, així, com si tal cosa, com si no passés res, algú m’assenyale amb el dit i em llance un greu retret: «…mireu, per allà va el talòs que no sap ni paraula del metavers…» I, si fa no fa, m’hauré d’amagar al portal de qualsevol casa que trobe al meu pas: vermellor a les galtes, sensació d’orelles d’ase, i calfreds espasmòdics per culpa del ridícul espantós a ulls del món sencer. Ai!!!

Encara que, ben mirat, i amb un arranc d’autoestima, al pardalot (el botxí que m’ha espantat amb el crit acusatori) que delata per les bones la meua toixesa, podria demanar-li que em digués quins han estat els darrers deu llibres que s’ha llegit a l’últim any. I si fa figa en la resposta, li podem allargar el repte fins a l’última dècada: …o juguem tots o estripem la baralla. I és que està molt malament això de fer-se mal els uns als altres; entre les persones, a la fi. Veritat?