-Mi marido, cuando viene de la filà, a veses rebufa como una gamella, y me despentina el moño. Traducció ( un poc lliure) «El meu marit, quan ve de la filà, a vegades rebufa com una gamella, i em despentina els cabells»

Doncs sí, aquestes coses passen sovint: el cafè té eixos inconvenients, i alguns altres també en té.

I Braulia Enriqueta Buendía i Benimeli (son pare era foraster d’Amèrica, i sa mare del carrer de la Cova Santa de tota la vida), li contava a les amigues de sempre, les del barri on vivia, totes les misèries que patia per culpa del seu home, i per la dura ingesta de cafè que aquest feia cada divendres, sense faltar-ne ni un a la cita, als locals de la seua filà, i amb la colla d’amics de la taula d’escoti…

«Mira, es que yo me pongo a tremolar cuando llega el viernes. Nada más de pensar-ho ya me se ponen las piernas fluixes del tot. Y es que como yo voy a la peluquería los viernes también, pos no me hase nada, pero que nada, de grasia, que venga él a la noche, y ronque enfuresidamente. A veses parese la gamella del rey Menchor, y va y me despentina todo el moño, con lo que me cuesta ir a la peluquería. Ay! Estic farteta del tot…, no sé qué haser. De veritat vos ho dic. No sé què fer. Ai, Senyor Jesús doneu-me forces.” I continua la xerrameca, ara amb intencions de prendre bon consell de les amigues: ¿“Y a vosotras no os pasa lo mismo”?

Per torns, les amigues intervenen.

Raquel Albinyana diu: “Pos mira, el meu home com no beu…pos això. No rebufa gens ni  miqueta. I si ronca un poc, jo li pose un tap en el susodicho i li trenque el tir…jajajaja. A voltes tinc unes coses…”

Lus Peidro diu: “Ai!!!!!!! Pos mira, yo no tinc poblemes. Li tinc dit al meu marit que si ve xumat de la filà, el gite enseguideta en l’habitació on dorm ma mare, y a vore què passa…Ai!! El pobre li té més por a ma mare que a l’alardo. I és que ma mare se li abalansa damunt i li diu poquet i bo. L’altre dia que venia un poc així – així, antrupessant amb tots els mobles del corredor de casa, ma mare li va dir que passara a l’habitació i “sabría lo que es bueno, pero bueno de verdad”. Xica, enseguida va començar a caminar recte com un fus; com lo de Lássaro levántate y anda!, però en versió d’ací d’Alcoi…Manolo, compórtate, cojones!!!, li grunyia ma mare. I sabeu què? Pos que com si fos un milacre, el meu home va començar a caminar dret, com si res passara. Ma mare fa meravelles, idat?”

Dora Bleda diu: “Pos a mi em fa por el meu home quan ve d’aquella manera…Li pega sempre pel mateix. Ala, ala, ala, com si s’acabara el món. I jo li dic que no, que tinc son, que tinc un poc de lumbago…ja no sé què dimonis inventar-me. A vegades diu que vol fer un triplete com Messi, el tio collons!!! Però la veritat és que no arriba mai…, el cafè todo lo puede, però és incompatible amb la repetició de la jugada. Això sí!!!”

Iluminada García diu: “Pos a mi el meu home no em puja a cavall. L’altre dia va vindre xorrant per tots els costats, i en comtes d’obrir la porta es va posar agenollat damunt l’estoreta i va començar a plorar com un imbècil. Jo li vaig dir que no podia obrir-li perquè m’havia tragat la clau com un faquir, i que no podia i “santsacabó”…El vaig tindre tota la nit a la porta i feia: guau – guau, no ho faré més. I jo li vaig dir: mira tu, com la marxa mora…, però és molt reincident. Ma mare em diu que li done la cadena perpètua i que no vaja més a la filà. No sé què fer…”

Total: Un conflicte digne de l’ONU. No sabem com s’arreglarà tot, ni si hi haurà armistici possible, ni si els àngels custodis dels festers acudiran en ajut dels seus custodiats… Tensió màxima!