-Ay! Pos mi marido me dice que soy una minsa y un poco somorda…, me dice unas cosaaaaas!!! Me tiene llena de ponsoña…Traducció: «Ai! Doncs el meu marit em diu que soc una minsa i un poc somorda…, em diu unes coses! Em té plena de «ponsonya»)
Així, amb aquests termes tan perniciosos, i amb un dolent regust a vinagre de poma «Los tres manzanos», Rosarito Bleda i Álamo de las Batuecas (son pare era de fora, creiem que de Castella – Lleó, més o menys pels voltants de Salamanca, i que va vindre a treballar a les olives d’ací), parlava les seues amigues del montepio de fer l’excursió anual a Gandia…
«Ai, filles meues!!! Mi marido me dice que soy una minsa…, i yo no sé lo que me quiere dicir con eso. Veges tu, minsa! Vosatros què penseu? I a veces dice que me hago, la minsa. Y yo no sé qué decirle…Total porque me resisto un poco a darle gusto en todo lo que quiere. Sempre, sempre, está pensando en lo mismo. Ay! Yo se lo dije a mi confesor, y el me dijo que sí, que ànim i endavant!!! El confesor es de armas Tomàs. Menudo… Yo le dije…, si hombre!!! Aquí te cojo y, hale, paca dins!!! No puede ser, tanto y tanto, no lo veo normal. Al final iríamos espernegados por ahí, no? Además, a veces me viene a casa, de la filà, un poco perote, y entonces yo podría decirle: hale, vamos al menester matrimonial…, pero no se lo digo porque es capaz de todo…, i em fa por, es muy bruto mi marido…, fijaos, aunque lleve una bufa como una cuerda de tender, con pinzas y todo me pide tutti frutti. Fotris!!!»
Li contesta Ritiu Soliveres i Garratutxamendia (son pare era del nord i alçava pedres per a divertir-se i fer esport a casa. Era un home molt fort i d’una sola peça. Es bevia les ampolles de cafè, de la primera marca nacional, això sempre, de dues en dues, i amb una salpada al plat de tramussos el deixava net com un calze. Les males llengües diuen que se’n feia collars amb les mandonguilles d’aladroc mentre cridava com un salvatge: Aúpa!!! Els amics li contestaven, Eiiiii!!!! Te n’entres com el tio del quinzet, recollons Andoni!!!) Diu Ritiu: « Mira Rosarito, si a mi em diu el meu home Minsa, l’arreplegue ben arreplegat, i s’enrecorda de mi per a tota la vida. Minso serà ell, que sempre està xorrant-li la baveta quan veu una xicona de divuit anys. Tots són iguals, els hòmens. El meu va voler alçar-me la veu l’altre dia i el vaig mirar pel dret, per l’ull dret…, ja sabeu que per l’esquerre no mi veig gens, ai! pos cada dia menys, i va callar de sobte. No pos ma mare. A mare li té més por que a la guàrdia civil de carretera. L’altre dia no sé què li va dir a ma mare, asín de soslayo, i ma mare es va regirar i li digué poquet i bo: Tú sabes lo que eres, pos un senserro que hase dolón – dolón, i qualsevol dia t’agarre de l’anxova i t’arrastre per tot el pasillo de casa. No t’has d’escapar. Siempre bebiendo sin parar i llevando a casa unos pedos como destrales…, no si ya…, ya voràs tu el que et passarà qualsevol dia… I segueix Ritiu: «I ma mare no va en cuentos. Si ho diu, ho fa. El meu marit sí que està cagat quan la veu que s’alça de la cadira i va cap a dell bramant-li a la cara…, a voltes no se li entén el que li diu, i fa més por encara…ufff, sí. Si ma mare haguera sigut home, seria cabo reenganxat de l’exèrcit d’infanteria. Amb el bigot que té, si se la veuen entrar per la porta en el Biscaia 21, ixen tots corrents al crit de «sálvese quien pueda…» »
Ara és el torn dels consells de Consuelito, la modista de blanc del carrer La Sardina: «Mira Rosarito, cuando te diga minza, le arreas una espardeñada en la boca, i asín sentera de valiente. A los hombres se les tiene de marcar de serca, i con hierro colado, como las vacas de la Teulaina, porque osinos se despampolan enteros y se hasen los chulitos. Ah, pos yo no. Jo, al mío, si marremango lo tengo en el bote. Y si me dise cualquier cosa que no me gusta, pues entonses él se hase la comida y se lava los cansonsillos. Y como no le gusta haser nada de la casa porque dise que «això són mariconaes», pos se porta bien y me hase caso. Tu lo mismo, Rosarito. Si te dise minza le contestas con un bramido y endespués que se haga la sena y ya está. I si te pide «tema» pos le dises que con su mano se lo coma. Verdat?
Un món en els mons, i així són les coses que ens han contat: veritat o ficció? Potser tot, absolutament tot, un destrellat de quilo i quarta. No ens ho prengueu malament, doncs us estimem força…
j.s.
del CAT i de la FSP
