Quan Conxi xerra, ho fa de debò, ja ho sabem. Li fot canya al manillar que se les pela. I vinga, i da-li, i torna-li la trompa al xic, i si són verdes o són madures. Recollons, Conxi!!! Però és el seu deliri, i la seua manera de «matar» el temps. Ja ens ho van dir un dia: Conxi, quan s’embala, es transforma en la «Hija del viento», de tan apressada que va. De pensament i de llengua, doncs caminar, camina lentament. I les coses que diu, a vegades, són de difícil discerniment, car se’n fuig d’aquí cap allà als precisos límits de la conversa, i qui se l’escolta s’hi perd de seguida. Conxi, com el futbol, és així. Però…escoltem-la per a poder donar fe d’aquests raonaments. Serà una estoneta de no res. Val?

Conxi li ho conta «quasi tot» a Jaume, el seu marit…i eixes coses
Ai, Jaume, latre dia casi maspixorre viva veent la tele. Pos estava mirant una peliculeta, deixes de les vespraes, d’amor i eixes coses, i de repent es posen a fer anunsios. Mira: graneres que volaven, i en un moment tot agranat; gamuses que només tocar les parets del bañ, hale, tot lluent; i unes compreses que si te les poses fas olor a roses, veges quina gràcia; i unes gometes deixes anroscaes (ja saps lo que vull dir…) del tamañ que tingues la penca…i amb gustos diferents…i pa que voldran que facen gustos les gometes? El món, ai! El món…Jaume. s’han tornat tots locos, menos tu i jo, clar. Veges, veges, pa que voldran que les gometes facen gustos? Per què no crec lo que em pense…no pot ser…idat? Ai, seran capaços? Seran porcs? No puc creuremo…i si és veritat, és pa reballase a lautobús. Aixina, com to dic!!!

Jaume, saps què? Pos que sa declarat una enfermetat de pronòstic i la gent es mor i tot. Mira, estan tots asperitats. Li diuen «pandèmia» i ve dun coco, o no sé què. Mira, la gent va pel carrer amb un drapet tapanse el nas i la boca, i en unes gometes se les pengen de les orelles. A voràs, no fa lleig del tot, però ni ha qui se la posa en la xotera, com si vullguera aguantase la barba pa que se li aspenjolle; atres la porten al brasillo, fent guapet; atres la duen al cap, com una diadema, o pa que no sels desfasa el moño; atres penjant duna orella, com en larbol de navidat…Ai, Jaume, no sé aon anirem a parar…

Conxi parla de la famíla, d’amic i coneguts… i eixes coses
 Si no tanrecordes to conte enseguideta. Mira, Jaume, latre dia al melindrós del teu cuñat casi li aspolsen una fotracà de bufetades i li arranquen dasta el bigot. Sí. Com to dic. Tu ja saps que Manolo té la boca com una androna, i diu barbaritats que no es poden ni sentir. Tu ho saps, això. Idat?  Ademés relincha com la Burra Fransis i no té miramens. Tu ho saps això, Jaume. Idat? Pos mira, va tu i no li diu a uno, en el bar on va pambufase: «sabes que te tengo de desir, pos tócate el birlo» I tot per un no res del fúmbol. Latre era del Madrit, i com dell és del Barsa, pos ya la tenim…Diuen els que ho van vorer que, si no els desiparten, li baden la cara a Manolo. I crec que alguna blaura té en la cara. Pobra Maruquin, la teua germana, ya està apañaeta, la pobra…

I saps què? Pos que la nostra chicona ma dit que Adolfito, el nostre net, es perturba totes les nits. I que no té vida, el pobre…Vol durlo al mege pa que no sastrose la pelila, el pobre. Ya ho dia yo que quansevol dia es faria fadrí i vindrien els poblemes del sexo. Si no pot ser. Això domés ho tindríem de gastar pa tindre chiquests, com tu i jo. Aixina fora de tocar la sambomba i cantar villansicos dasta en agost. Mira que són…Tu i yo: «una ves al año y por Pascua Florida», idat? Però ara? No fan cas de res…vinga el sexo i vinga el sexo. Estan ansesots, totts!!

Als veïns de tota la vida els hi passen coses, i eixes coses…
No to volia dir per si tafectaves, Jaume. Fa una semana, a Paco, el Fuengirola, li va passar de tot. Va y sen va pel  camp a passejar per la vesprada a poqueta nit, saps? Y com té la pròstata eixa que teniu els hòmens, pos té de pixar a ca moment. I va i es posa a pixar al costat d’un poste de fer llum com si fora un molí daspes molt grans, i lampoma ben ampomat, i el puja capa munt, i el baixa andespués, i el torna a pujar, i el torna a baixar…i aixina més duna hora, quan unes persones que passaven per allí el van sentir chillar: Socorrrrooooo, socorrroooo, socorrroooo…Mira, quan el van poder baixar dallí estava tot pixat, i més groc que laliacà, el pobre Paco. Tu saps? Més dun hora pegant voltes anganchat a laspa i chillant. Desta se lin va la pròstata sense auperasió. El pobre…La dona quan es va anterar, volia beures la lejia, del disgust que li va agarrar. Quan salcem no sabem lo que mos pot passar… «santa Bárbara bendita que en el sielo estás escrita con papel y agua bendita». No to volia contar, però ha segut aixina. Mascoltes, Jaume?…

 I Conxi, a poc a poc, resta adormida, talment com un angelet. Mentre, de manera imperceptible, l’agrunsadora s’hi mou compassada, subtil, tan dolçament…

j.s.

del CAT i de la FSP