– Se ha pegado una bacada…, (s’ha pegat una bacada). Quan les, i els, finolis es tiren al riu, sempre troben aigua. Quina cosa més gran!!! Millor seria dir: «se ha caído un porrazo», però no. Com que fan una mica d’aigua pels descosits de la llengua, i no volen reconèixer-ho, dons s’atropellen ells mateixos i s’espolsen la gran «bacada». Vés per on…Encara que si ho mirem bé, podria referir-se el/la parlant a la possibilitat de que l’individu en qüestió, i amb determinació cèlica, s’ha fotut una bota de vi sencera, l’elixir màgic del déu Bac.

 – Estoy mona, pero un poco asaonada, (estic mona però un poc assaonada). Hui, la cosa, pinta malament. Si tu li dius a la teua parella que està assaonada, però mona, l’has cagada de veres. Mai no t’ho ha de perdonar, ja pots pegar-li les voltes que vulgues. Ara bé, si l’assaonat ets tu, ella t’ho diu amb tendresa, mentre et passa la mà per la panxa, amb una mala llet que el déu… La parlant, en aquest cas, està clar que parla d’ella, i amb cert grau de benevolència: «un poco…», encara que ha relliscat una mica, car hauria d’haver dit: «un poco rellenita», Seria millor. «Assaonada» sembla una expressió, un tant, masera. El pa de pagès (ací masero), resta prou assaonat. Clar que sí.

 – Una mala ansígnia, (una mala insígnia). Frase per a l’exemple: «ahir vaig anar a la filà i em vaig estacar una mala ansígnia de cafè» Ja no sabem com minvar, als ulls dels altres, els centilitres de beuratge que deixem caure per la gola un dia qualsevol «d’ensayo». Tenim com una mica de vergonya. I tampoc és això, fotre!!! A més, els cafeters també tenen dret a viure, no? Però arrear-se una «ansígnia», té una mica de delicte. És com si algú estaqués el cap entre els barrots del Pont del Viaducte, i li costés un munt de traure’l. I no és que ens agrade massa l’ortodòxia, però cal arrimar-se al bou i que no t’agafe. Hale!!!

 – La casa está, por culpa de mi marido, llena de borrellones, (la casa, està per culpa del meu marit, plena de borrellons). I tenen raó les dones. Com quasi sempre. Nosaltres tenim esperit de «cartutxero», veritat? I si diem que tenen raó, és que la tenen. No som massa nets, i anem escampant-ho tot per on anem. Si no ens digueren res, les cases caminarien òrfenes per la ruta del colesterol, ben fartes de borrellons, i de pols, i d’escombraries diverses i sense reciclar. Però no hauria de dir Visitació Nagore  i Boades això de «borrellones», perquè sembla que ho fa de conya i un poc a posta. Cal corregir i ja està. Tot solucionat. Veus?

 – El muy puerco se ha tirado una lima, (el molt porc s’ha tirat una llima). Resta molt i molt lleig açò. Atenció!!! Si anem fent el groller arreu, mai podrem gaudir d’un alt grau d’urbanitat, i ens retractaran al «Tratado de la finor», tot engolint-nos una bona llambroixada social. Veges, veges, veges… Mira que «tirar-se una lima»? Si de cas, va i se te’n fuig un xiulet, doncs no pots fer-li res, no? Però, «tirar-se la lima»? No ens ho podem creure… La pobra Adalsinda Filigrana i Màrtir no es mereix un marit tan rústec. Clar que no!!! A més, i si al tirar-se-la, «la lima», li pega a qualsevol persona al cap, i li fa mal de veritat?  I si li fa un trinxet? I si li buida un ull? I si li arromanga una orella? Tot s’ha de tenir en compte, i vigilar, almenys, per la seguretat dels demés. És necessari. Ho esperem pel bé de tots!

 (ja no continuarà)
j. s.