–Mostruori. «Mariiiiiiiii, on m’he deixat el «mostruori» de la fàbrica? És que he de fer unes quantes «vesites», i se’m fa tard…» Jordi va desesperat, de tanta pressa com té, i clar, escridassa la dona, perquè, en certa mesura, la fa culpable de la pèrdua del bloc de monstres.

Jordi ha perdut el «mostruori» i no podrà fer feina per a guanyar-se les garrofes. O potser el contracten en Holliwood com a representant de calaveres, caretes i d’altres estris per a fer cinema. Mira que si Jordi l’encerta i acaba fent el Capità? Acabarà essent millor el «mostruori» que el «mostrari»?

–Fum de canyot. Frase que s’utilitza per a posar, ben claret, que algú que s’hi pensa ser, no ho és tant. «Eixe paio és fum de canyot» La qual cosa vol dir que és un presumptuós de fotre, i que no val ni poc ni molt. Així hi ha molta gent, o potser massa gent, que si rasques i rasques una mica, no trobes cap cosa d’interès. I clar, el foc del canyot, el que provoca el fum de referència, ja sabem que no dura massa, i que en un tres i no res s’apaga.

–Masmotreto.  Frase que escoltem sovint: «Mi marido me trajo, lotro dia, de la filada, un masmotretoooooooooo, que para qué…» I és cert, a vegades ens llancen unes filigranes ben plenes de coloraines i d’agimboris què déu. I clar, la pobra Elviriues ja té el menjador arrebossat de figures, de banderins, d’escuts, d’encenedors i de culleres de fusta signades, que no sap, ja, on posar la gitana ballant, que li va regalar la sogra pel seu cinquantè aniversari, dels ous.

–Ahora, ésto, es chicotito, pero cuando la anchample…. Podem endevinar en la cara del comunicant, de l’emissor del missatge per dir-ho clarament, un alt grau de satisfacció, o d’orgull i satisfacció com bé diria l’emèrit. El podem intuir content, esperançat de debò, quan la conquesta de l’amplària siga un fet revestit de realitat. Però la xerrada no té malbarat: «chicotito» i «anchample», de res tinc ganes… Tots entenem el que vol dir el parlant, però no ho comprenem, veritat? L’esforç que fa el pobre Manolo per enraonar en llengua cervantina, acabarà amb la seua salut. O almenys, amb una cara encesa de grans com el dit polze. Els esforços sense control, tots, tots, tots, acaben pagant-se molt cars. Els metges estan farts de dir-ho. Però, i fer cas?

–A del. Com sona: curtet i al peu. Frase il·lustrativa: «Mi sarquento, yo siempre me porto bien y hago esfuersos por cumplir con mis obligasiones de soldao, y ahora resulta que todos los buenos servisios se los dan «a del» Homeeeeee!!! El pobre Jaume, en la mili, en la puta mili que deien, portant-se com un soldat honrat i de valor contrastat, y ara va i el tio collons del sergent (segur que seria reenganxat i pilota), li fa el salt a Jaume i no li dóna la sort que mereix. Com per a anar a la mili… Si Jaume hagués estat un Rambo ferotge i hagués fet la pista americana en deu segons, segur que no hauria tastat serveis mecànics, ni pardalades semblants. Però com era un drapaire discret del seu poble, doncs «los buenos servisios se los daban a del», és a dir, a l’altre. Recollons i quin sergent…i quin món, aquest!!!

j.s.
u.a.e.