– Ay, lotro día mi suegreeee le pegó un astufón al niño, que pa qué…(l’altre dia la meua sogra li pegà un estufó al xiquet que per a què…) Els xiquets, a l’estiu, tot ho inunden amb la seua alegria i, allà on estan, la felicitat és una constant tatuada al cor dels més grans de la casa…(sí, pels collons, diu l’agüela.) Raül Jorge Cominxes, no la pensa que no la fa. L’altre dia, mentre la iaia feia un poquiu de migjornada, i el pitram treballava amb ritme pausat, l’animalot del seu nét, Raül Jorge, li reballa el gat Pirrili al damunt.

Els crits de l’agüela s’hi feien sentir fins a la Font de la Salut, tot mirant-se la fera davant dels seus ulls, i el gat quasi es pixa a sobre, el pobret. El numeret va estar digne del «siempre añorado» Teatre Circ. I clar, la iaia del xiquet, calenta com un regalessier, li fot, al menudet de la casa, un estufó de tres quilos i quarta, com era d’esperar. I la nora, Fleuma Gandia, en comptes de bonegar l’angelet, encara es queixa del geni de la sogra…, si és que…

 – Davinia Venancia es una sapalastrop. Lotro día se arreó una rasquiñada, arrapándose las cuixas con las angilagas. (Açò no ho podem traduir. Hauríem de fer un estudi psicològic sencer del personatge en qüestió, i el temps, com diu el sereno del Tirisiti, passa) Però no direu, els amables lectors de tot açò, que la cosa no té pelendengues, però de veritat de la bona. Com a mínim, a Sarai Bocatorta i de Cospedal-Beneixama, li deuria d’haver eixit una capa de bombolles a la llengua, per la duresa del comentari empastifat. Idat? Però no, com si res passés, l’altre dia la van veure amb una bona colla de mamàs, estacant-se mitja dotzena de fartons amb un pitxer de líquida mescladeta amb llima. Quina barbaritat!!! Massa fartons, no? N’hi ha per a rebentar…

 – The Sardina’s street (Els balcons resten oberts. El «caloret» ja s’hi fa notar)

(Sic) Manolo: «Conchín, aon estan els calsonsillos»
(Sic) Conchín: «Chi dentro de lalmariooooo» Ai, este home meu, mai troba res (amb tonadeta d’ací).
(Sic) Manolo: «Pos no els trobe» «Vols fer el favor d’ajudame. Per la teua culpa me se farà tart.
(Sic) Conchín: «Pos el día que me muera, vorem que faràs sense mi. Ai, este home meu que reinútil és. Ahora voyyyyyyy!!!
(Sic) Manolo: Vols fer el favor d’afanyate? Hui és el dia que men vaig de casa amb els ous ballant la conga…, véns o men vaig?
(Sic) Conchín: Sí hombre…, y después els palominos em toca netejar-los a mi. Cochinot, que eres un cochinot!!! Miralos, aquí los tienes…, total para lo que tienen que esconder…
(Sic) Manolo: Això fa mitja hora, no ara, tia fotre. Ja charrarem quan torne, ja.
(Sic) Conchín) Serà si estic ací quan tornes. Alomejor me voy pa siempre.
(Sic) Manolo: Pos jo men vaig amb la Tatà! Hale…

– Endéu Toni, t’agraden totes. Si eixa xicona ja té «espolons», com els pollastres. (Redéu Toni, t’agraden totes. Si eixa xicona ja té «espolons», com els pollastres). Frase molt lletja i que mai hauria d’haver estat pronunciada. Jaume és animal de veritat, i Toni sembla que tinga la libido a punt de neu, sempre. Toni se les mira que fa angúnia, i les forada amb l’esguard. Un porc, això és el que és…, i si l’empomen mirant de reüll, li’l poden botar d’una colzada. Això per indecent. A més, els espolons només els tenen els animals de ploma. Semblen, el Jaume Peris i el Toni Fenicat, els germans Tiri i Baldiri. I quin «ganao…»

…tiene la cabeza como un capazo de gatos. (…té el cap com un cabàs de gats) Encara que ho semble no pot ser mai de la vida el mateix. Un capazo de gatos? Això podríem fer! Només de pensar-ho m’esqualle… Tots els gats fent bots dins el cabàs i miulant com a dimonis. Quina por! La frase, el que vol dir, en sentit figurat, és que el subjecte en qüestió, resta tocat del bolet, i fa coses que estan fora d’allò més normal que fem les persones. Allò que se’n diu una frase amb sentit metafòric. Val? I és que Monipodi Abad i Castello de Rugat, malparla de tots alhora, fins i tot del seu primer tro, que per cert és molt bona persona. Ai, m’han dit què és fill de Vicent Camarasa i Leocàdia Jordà. Molt bones persones els dos. El fill, Vicentín, el primer tro, ha eixit a ells…, molt bo també. I «complidor» com no hi ha altre al món sencer. Una gràcia de xic. No saps amb qui festeja? Nooooo. Amb la filla de Pureta, la del carrer Sant Francesc. No m’ho digues! Sí. Ai, quina gràciaaaa. Fan bona parelleta. Ai, pos claroooooo.

Total…, l’arròs s’ha agarrat, i l’escala tufa a cremat que no és de dir…, són les coses d’ací. Les nostres coses. Què hi farem?

(continuarà un poquiu més…, curtet)