– No me encuentro nada bien, todo se me hace mastegote. Traducció: (No em trobe gens bé, tot se’m fa mastegot) És una cosa molt lletja, això del mastegot, però molt gràfica i il·lustrativa. Encara que en idioma cervantí, mastegote, sona un poc, molt, rar. Així, en «castellano de toda la vida», sembla que diem «más tegote» com si «tegote» fos alguna cosa i nosaltres en tinguérem una mica, o prou, més d’això que hem convingut en anomenar «tegote.» Fotre!!! Demà em pose a escriure una tesi sobre el «mastegote»!!!

Però ací, la cosa, va per un altre camí. Sí. Ací, el que volem dir és que quan no tenim gens de gana, per la raó que siga, i ens posem a menjar, i no ens passa res per la gola, diem que tot se’ns fa mastegot. Una mena de pilota anguniosa que no va avant ni arrere, i que no para de remenar per la boca, fins que després de tres o quatre hores la llancem a fer la mà… amb una cara de fàstic que déu-n’hi do!!!

Però dir-li al mastegot «mastegote», ja té delicte, Sí. Quan vas a la filà, amb els amics de la colla, i et poses d’un finolis moníssim, i perpetres la frase del dimoni, tot després de fotre’t sis dotzenes de mandonguilles d’aladroc, no pots dir de cap de les maneres «mastegote». Això és una irreverència de cinc parells de collons (encara que sóc de lletres, açò fan 10 collons, crec.) però Atolón de la Encomienda i Soliveres-Cruanyes ens ha eixit així de primmirat, i un poc babau, què hi farem? El perdonarem perquè és un bon fester…, i entre els amics es tapem les cosetes i no es cobrem…

-A mi marido, en la hilada, le han hecho una feor… Traducció…no sé si podré concentrar-me: (Al meu marit, en la filà, li han fet una lletjor…) Com se us queda el cos? Ho podeu suportar? Doncs, amb un barralet de la negra beguda de cafè, i glopejant, podem contar-ho. Fotre!!! «Hilada» i «Feor», en vena i sense anestèsia…, però la vida té eixes coses que anant-anant s’hi belluguen (es menegen.) Teodomira Ribalta i Matalauva, s’arrea una escopetada de lladre de «para qué te quiero contar postal preciosa.» I si diu la coseta en dejú, encara fa més mal la tia. De veritat. I nosaltres li ho vàrem escoltar, açò, en un berenar d’aniversari dels xiquets de la classe: «A mi marido Jorge Alberto Lidiano, le han hecho una feor en la hilada… Mirad, lotro día, en lasamblea pa pedir fiesta (sic), va y pidió hacer el cabo darrancà, y le dijeron que no, así, delante de todos, i por no estar al corriente de pago. Si total nada más debe año y medio…totaaaaal! En cuestión de dinero no se tiene miramientos. Yo le he dicho que se borre, y ya está. Pero el me dice que está muy enganchado a la fiesta, y que le va a pedir un crédito a mi madre. No sé si lo dará, porque dice mi madre que mi marido siempre sambufa en fiestas y se pone pesado como el plomo ibérico ese del Museo de la Placita del Carbón (no sé nunca si es del carbón de las gallinas o de las chicas…me hago unos líos). Ya veremos, pero si se tiene de vestir de paisano (de mumerota dice él) le da un síncope y se queda, todavía, más tonto. No sé qué tienen las fiestas que vuleven a los hombres un poco como una «gabia loca», que diría mi madre… Ay! No sé, soy capas de vender mi anillo de pedida con tal de que pueda salir de moro. El pobre…, si total són tres días de nada y ya está. En esa hilada, por un quítame allá esas pajas (ay!, he dicho pajas), le meten a uno en unos enredros…

Com acabarà tot? Eixirà el pobre Jorge Alberto Lidiano a festes? Li deixarà la sogra els diners? I si fem un prorrateig entre les amistats i li deixem (o donem) les perres per a que puga eixir de moro, el pobre? Total..

j.sou del CAT i de la FSP