Este matí he anat a la Tresoreria  General de la Seguretat Social  a demanar un informe de la meua  vida laboral. Hui és 9 d’Agost, no hi havia gent i a més un amic que treballa allí al veure’m,  m’ ha atès de seguida.  Jo li he dit que segurament  seria un bon taco de folis. I efectivament han sigut 56 fulls. En eixe centímetre de gruix estava tota la meua “vida laboral”

He aparegut en situació d’alta 14.910 dies:  40 anys, 9 mesos i 27 dies.

Després  diu que he estat en pluriactivitat durant 2.048 dies.

I que el total de dies computables per a prestacions econòmiques es de  12.862 dies: 35 anys, 2 mesos i 20 dies.

Em sorprenc al vore que quasi tots eixos anys  els he acumulat fent el meu treball com actor. Eixe ofici que tant em fascinava quan era un xiquet i del que encara continue aprenent. Vaig al principi de l’historial.

Només començar note un buit, perquè vaig estar  un temps treballant en una fabriqueta “De cuyo nombre no quiero acordarme” al carrer Perú .Un dia bon matí, em vaig posar cinc minuts tard i em van pegar un toc amb un mig somriure JULIET HAS VINGUT UN POQUET TARD, EN LA TEUA FAMILIA SEMPRE HAN SIGUT COMPLIDORS. Un altre dia estava al retrete i sent que toquen a la porta… JULIET ET PASSA ALGUNA COSA QUE NO IXES? Clar, volien fer-me un treballador exemplar, era pel meu bé. Ells a canvi no em van assegurar, no van cotitzar per mi. La faena que jo feia no tenia cap misteri, el que vull dir és que no estava aprenent res i omplia un buit necessari en la cadena de l’empreseta. Jo estava “cagant” i la roda no podia parar. Tenia 14 anys, i feia 12 hores de dilluns a divendres i 8 el dissabte. Nou-centes pessetes, cinc euros i mig. Era massa.

La primera empresa que em cotitza és també tèxtil, vaig estar al voltant de mig any. Era l’ajudant de l’encarregat i feia tot el que em demanava. Descarregar camions, pesar la càrrega del fil, emmagatzemar-lo, ajudar a les passadores  a plegar les peces, agranar, aprendre  a fer ”canons” a “lligar”, en alguns telers es feia a mà. Em deixava dur un teler, un de  xicotet, em sentia tot un teixidor. Cantava al ritme de les maquines. Una volta l’encarregat estava reparant un teler, jo li portava les ferramentes que anava demanant-me, el motor estava desprotegit. Era divendres i quasi l’hora d’anar-me’n, jo desficiós, vaig tocar els corretjons per dins i se’m van endur la mà. PODIES HAVER-TE TALLAT ELS DITS JULIET. No recorde quan o perquè, però, me’n vaig anar.

Ara mirant la vida laboral veig un altre buit. Vaig estar un temps ajudant a un fotògraf. D’eixe màgic ofici no em va ensenyar res. Netejava vitrines amb un “plumero”. Atenia els clients. En una caixa de cartró estaven les fitxes i dades dels treballs.

Un dia una clienta em dona el resguard d’unes fotos, busque en la caixa, ixc, i torne a vore-li  la cara, entre, gire, regire les fotos, i  no, no estava . Mira el fotògraf i em diu és esta, que no ho veus? Vos jure que no es pareixia en res. El fotògraf retocava molt bé els negatius. Això hui, ja no es fa. La xica se’n va anar contentíssima i agraïda de vore lo guapa que havia eixit en les fotos. No sé si el nuvi la reconeixeria en elles. Jo també me’n vaig anar. Al  dir-li al fotògraf on, recorde que em va dir AIXÒ SÍ QUE ÉS UN OFICI D’HOMES.

Vaig anar a un taller de “MARMOLISTES”. Planxes de pedra per polir (com jo) làpides, inscripcions, fotos de difunts, figuretes de “SANTS”. “Dar cera, pulir cera” i retocar els defectes que treien les imatges al traure-les dels motlles. Llevar rebaves, esmolar  sense protecció i pols molta pols. Però molt bon ambient de treball.

El taller i els seus homes polsosos, han desaparegut. Ara crec que ès un pàrking. Vaig cotitzar cinc anys i mig. Al poc de tornar de la “mili” vaig deixar per sempre  aquells homes allà  , lluitant entre la pols. Si hi ha cel alguns estaran pulint i traient brillo a algun àngel entre els núvols.

L’ambient tant xulo del taller es va malvar a última hora quan va  entrar un soci, un constructor prou conegut d’Alcoi. En eixe temps va ser quan me’n vaig anar.

No em va indemnitzar, amb l’excusa de què vaig ser jo el qui va demanar anar-se’n. Vaig signar un paper com que l’havia cobrada i vaig entrar al “paro”. La jugada li havia eixit perfecta perquè al taller sobrava gent. Li vaig dir que a vore si podia ajudar-me, que me n’anava a Barcelona i volia fer teatre. Era RIC, no em va soltar ni un duro, RAC, i em va dir PA PASSAT D’AACI DOS AANYS I SI LA C COCOSA VA BE JAA PAR LA LAREM No em va tornar a vore el pèl. Em vaig apanyar sense la seua llimosna.

Abans d’anar a Barna  em vaig posar a  treballar  en l’ambientació de la pel·lícula “HECTOR”. No guanyava diners, però  em sentia lliure i en el rodatge aprenia. Vaig conèixer actors, tècnics i un poc sobre com funcionava eixe món.

Després hi ha uns anys on no apareixen cotitzacions. Van ser anys d’aprenentatge, de pegar bacs, de molt de treball. Fins que a València faig un càsting i m’agafen per una producció prou important, guanyava molts diners, en comparació, més que ara. Va ser un temps  molt xulo, com una aurora boreal, laboral.

HO HAVIA ACONSEGUIT !!!

No, només era el principi d’una llista inacabable d’estudis de doblatge, de companyies de teatre, actuacions, assajos, productores de televisió, de cine, rodatges, Centres Dramàtics, Instituts Valencians de Cultura, alguna direcció… etc.

Només mire per damunt però així i tot em venen imatges de treballs dels que no hi ha ni rastre, de sobte em pare, 1998, huitanta tres dies  cotitzats, i recorde…

Aquells dies em van marcar per sempre. Era una coproducció de dues companyies de teatre. En este treball jo em dedicaria a la direcció. Era un gran repte. Jo no tenia massa experiència i al principi dels assajos, per no tindre no teníem ni text. Hauria d’haver-me’n anat, ho vaig proposar, es va fer un gran silenci, vaig notar que si ho deixava traïa aquells companys i vaig seguir en contra del que em dictava el meu interior. A partir d’eixe moment, va ser com una vorágine que tot ho desborda i ho converteix en un mal son. Va ser una experiència poc constructiva, un toc d’atenció que em va donar la vida.

Estava dins d’un pou durant els assajos, vaig caure en una gran depressió. No els agradava res del que  proposava. Per les nits m’ofegava no estava per treballar i ho vaig tornar a dir. Els companys, realment no sé per quin motiu, van posar per davant els seus interessos a la persona que, crec, sempre els havia ajudat. Després mai es va parlar d’això,  mai es va aclarir, i ara que ha passat el temps, la veritat, ni ganes. Vuitanta tres dies i la torna. Ha sigut l’única volta que he odiat el teatre. Aquell muntatge es va dir “SOUVENIR” que vol dir record. Any 1998, huitanta tres dies que vull oblidar per sempre. Encara que de tot s’aprèn…

Vaig aprendre a dir que NO i vaig començar a curar-me, a pensar i creure més en mi. No va ser fàcil, des d’aleshores, si puc, mire bé amb qui treballe, perquè hi ha gent que no m’interessa. Gent amb la que no faré més grossa, llarga i rica la meua vida… laboral.

En eixe muntatge vaig perdre vida, no vida laboral, vida de la bona. Afortunadament tot això va passar. Tot arriba.

Potser hi ha gent que no va pagar. Potser podríem estar parlant de 57 fulles. També hi ha d’altres que m’asseguraven, però després no em pagaven, anaven allargant el pagament  fins que ho oblidaves. Al temps tornaves a reclamar-ho i et deien amb un mig somriure, com el de l’empreseta del carrer Perú: AQUELLO SE ACABÓ, AHORA SOMOS OTRA EMPRESA.

La vida, el temps, segueix implacable, TIC-TAC busca qui t’ha pegat o qui no t’ha pagat És quasi impossible ordenar i aclarir una llarga vida laboral. Una vida de 56 pagines i d’un centímetre de gruix. Som poqueta cosa. Amb una bufada d’aire pot posar-se la teua vida laboral a volar.

Però com deia aquell: ORA ET LABORA ET LA IMPOSTA PAGARE ALLORA.