Les darreres comprovacions prenien forma en aquell rebedor menut i amb trastos amuntegats. La roba, les partitures i l’instrument no hi podien faltar. El Marc comprovava tot per no deixar-se res que hi calgués en aquell concert. Prengué tot, i tranquil·lament s’endinsà carrer avall de camí a l’auditori.
Havien estat mesos de preparatius no sols per aquella fita, sinó simplement per poder enllestir i fotre fora la bastida de preparatius que varen donar forma al repertori que es disposava a fer públic aquella tarda. Renyes amb algun professor i amb ell mateix per passatges de notes rebels que entre els seus dits s’enfilaven i es deixaven relliscar. Hores davant del faristol i darrere de l’instrument; temps interminable de repeticions i començaments de nou des del principi d’aquells pentagrames. Sense dubte un llarg espai de temps per poder avui sortir a escena, i pas a pas, el seu cos s’apropava a l’escenari que l’acolliria per aquest jorn.
De camí a tal fita, el Marc intranquil rumiava sobre la seva performance. Interpretaria sense faristol ni partitura. Ho faria de memòria i sense cap referència més que la peça al seu cap. Mai havia esta el seu fort i algun pensament perillós es deixava caure a les paraules que suraven a la seva ment. El Marc mai havia sabut estudiar de memòria be una peça musical. Com tanta gent qui l’envoltava, cap mestre els havia donat eines per memoritzar de manera productiva minuts o hores de text musical.
Els seus dits anaven movent-se a dins de les butxaques emulant estar a sobre del batedor del seu violoncel. Les notes suraven al seu cap però no s’hi sentia amb total seguretat estar enfilant els dits als llocs adequats. La por el va començar a envair, i els dubtes anaven conquerint notes i compassos d’aquella partitura.
Mai havia estat capaç de sortir-se’n còmodament amb una interpretació de memòria, i aquest fet era bastant comú amb els seus companys. Tots tenien dubtes, i preguntés a qui preguntés no va obtenir resposta per salvar el cul d’aquells minuts a l’escenari que li esperaven, ara sí, amenaçant. Va maleir mil i un cops els seus mestres per la manca de formació en aquestes situacions, i també i a la vegada a si mateix, però no saber desenvolupar-se autònomament en aquest handicap. Va pensar en seguir els seus dits, amb els moviments automàtics que ja havien aprés i segurament tendirien a repetir i imitar també aquell vespre. Se li ocorregué tancar els ulls per visualitzar la partitura plena de gargots i notes al peu sobre aquell text centenari. Recordava els intervals a la seva ment i esperava poder-los traduir en aquelles melodies que a la seva ment les neurones sí recordaven, i poc a poc falsament s’esperançà a si mateix.
Amb una reflexió més pessimista, rumiava tímidament el Marc diverses excuses per una suposada mala presència en escena, on cada vegada descartava menys la possibilitat de quedar-se en blanc. Pensava en el final del concert com un moment inevitable i fatal però alliberador, on de segur després prendre moltes copes amb els companys que l’anaven a escoltar, on ja quasi resultava més atractiva la idea de beure fins perdre el sentit per oblidar tan catastròfica tarda, que no per recordar un concert memorable. Ja tenia l’excusa en ment i el licor als llavis per esborrar un futur encara no esdevingut.
Llavors, amb un semàfor més llarg de l’habitual, un parpelleig més ferm del que per a ell era comú, va despertar el Marc de tal rebombori. Obrí els ulls i es veié a sobre de l’escena imponent. Llum fosca i quatre focus apuntant com jutges la seva figura. Sobtadament, un últim fil de so desbordava els darrers cabells del seu arc i acabà l’ultima nota. Uns segons de pausa sense saber on era, i a la vegada tranquil perquè la peça havia arribat a la seva fi. Tímids al principi però densos aplaudiments seguiren les notes encara surant en l’aire. La interpretació havia acabat i podia respirar per fi tranquil.
Aleshores, un altre sospir semblant a l’anterior. La nuca humida de suor freda. Els braços adormits com si al terra hagués caigut d’un segon pis, i uns llençols als peus enredats de tant d’enrenou l’envoltaven al pobre Marc. Es despertava nerviós d’un somni massa profund i intens. Tocaven dos quarts de set del matí i romanien tres hores per l’esperada pel beneit noi, a que toques el seu despertador. El neguit d’aquella taula a l’escenari el perseguia, i aquesta vegada sí que es tractava d’un somni, el qual per suposat, li tocaria repetir a les darreres hores, però que en aquell moment, allò no hi podia estar passant.