Amb lletres de motlle he vist inscrites aquestes sigles moltes vegades, just a les parets d’alguns edificis. I per no semblar un babau de mena mai no he preguntat el significat exacte d’aquest acrònim. Un dia, però, algú, del qual no recorde ara mateix el seu nom, em digué que això significava: Responsable Empresa Anunciadora. 

Immediatament, el cap ple de cabòries, em vaig fer un embolic. Les lletres venien a dir que ningú no devia emplenar aquell espai amb publicitats, anuncis o semblants artefactes comunicatius. I que si algú s’atrevís a fer-ho, doncs pagaria les conseqüències de forma immediata. Fotreeee!!! Quant de poder! Quina manera d’atemorir el personal! Quanta fúria secreta amagada dins les lletres d’aquest, també, anunci…

Els inventors del R. E. A. podrien haver anat als excusats del nostre institut per observar els letrinalia allí estampats: «aquí murió Viriato por tocarse el boniato» (qui li ho havia de dir al guerrer Viriat quan defensava el territori muntanyenc del nord, amb indòmita valentia i coratge, que havia de morir pel martirologi onanista); «ya lo dijo Sauquillo: la última gota de la meada siempre se queda en el calzoncillo» (la saviesa popular mai ha tingut qui la superés, tampoc en aquestes coses del comú de la vida diària, farta de poderosa raó i capteniment). Els del R. E. A., en aquest cas al nostre institut, no tindrien res a fer, doncs la intimitat inexcusable al darrere de la porta del vàter també determina la voluntat de ferir sensibilitats comercials maldestres, i sense testimonis llepons. Ja a la vella Pompeia els letrinalia eren un costum de controvertida carnalitat, com a l’institut han estat una mena de venjança davant la impossibilitat d’aprovar el llatí, o les matemàtiques, cada vegada que el butlletí de notes feia acte de presència a les nostres vides miserables. Així les coses.

ArREA i no pares. Total…!