Les societats limitades tenen un aire de familiaritat, o d’interdependència, o de veïnatge, o de control fàcil i elemental, que les alleugereix de dubtes metafísics, i de negociacions per darrere de la porta per fer-s’hi amb el major nombre possible d’accions. Les S.L. són de fiar, en principi, i si no li demanen pa a aquell qui no en té gaire, doncs tot rutllarà de meravella. Les reunions poden fer-se al replanell de casa, o mentre s’hi baixa per l’ascensor. També, abans de creuar la porta del carrer, al vestíbul. És una gràcia. Però també posseeixen aquest tuf d’exclusivitat, de no voler res del món amb gent forastera. No sé com dir-ho: una mena de xenofòbia econòmica que adreça a no voler tractes amb qui no és de la colla. Les S.L., no obstant, són la base d’una economia arrelada al medi: per proximitat, per coneixences, per confiança o per la concreta localització. I seguiran per un temps augmentant la vidriola dels guanys, però diran, això sí, que la cosa està molt malament, que la crisi i eixes coses, que els marges comercials no són com abans…que el diluvi ja s’acosta i no tenim bastants catiusques als stocks. Un drama enorme. Una fartera de plorar tothora. Massa necessitat d’almoina davant les portes de la catedral, els diumenges, a la missa de dotze (sempre ha estat la referència per ser l’hora dels rics). Ho diuen tots.

SL, «sus labores». Ara sí que l’hem feta bona. La cosa no pinta massa favorable, si ens parem a fer-ne la anàlisi pertinent. Avui, això de «sus labores», referit, clar està, a les feines domèstiques que corresponen a les dones, només per ser-ho, ja és aigua passada. Avui les «labores» són de tots aquells que conformen el nucli d’una família. Sí o sí (doncs, sí…elemental). Hem d’anar amb molta cura amb el llenguatge, però també amb les addiccions casolanes de no fer-ne ni un brot, car les conseqüències poden abastar proporcions exponencials, i fins i tot atòmiques. Això de no saber per on s’hi entra a la cuina, o desconèixer com s’engeguen el rentaplats, la rentadora o el microones són, dels assumptes insòlits, els més pròxims als tribunals. A l’ONU diuen que això del clima és una bajanada a la vora dels casos que cada dia se’ls hi presenten per raons de difícil convivència vernacular.

Cavallers (no em referisc als venedors de cavalla, no), deixem-nos de conyes, arromanguem-nos fins els colzes i a fer el pòndol, sempre en bona companyia, doncs la història ens sabrà agrair les facilitats que hem donat per a l’aclimatació als temps moderns. I si no ens fem l’ànim: anem amanint les costelles. Segur!!