La paraula té la seua gràcia. I el concepte que il·lustra tampoc resta gens malament. Veritat? Els saltimbanquis, als vells circs de pudor a femta d’elefant, o de cavalls, quan se n’anaven de vareta en plena representació, han estat uns personatges arriscats, felins i sense cap temor a les proeses del «més difícil encara…» Solien actuar en grups, quasi sempre familiars: «els germans Karrigan!!!», per exemple, encara que eren d’un poble menut de Castelló. Tot un costum ancestral fer cabrioles, quasi tant com els mateixos circs de poble quan encara feien les delícies dels menuts i, també, dels grans.

Hi ha de saltimbanquis, avui, de tota classe i condició. Per exemple entre els que anomenem (valenta bestiesa), classe política. I sí, aquests van d’un costat a l’altre i sense os. Justifiquen l’injustificable, amb una perícia (abans li dèiem carota) fenomenal. I diuen, sense creure-s’ho, clar: no, jo sempre he pensat que el meu lloc restava en aquest nou partit, i encara sort que me n’he adonat d’hora. Respecte molt els meus antics companys, però el meu camí, ara, és aquest altre, tinc nous horitzons… Què us sembla? I no els hi cau la cara a trossos! I no els hi surten ronxes per tot el cos? L’únic que cerca aquesta mena de saltimbanquis és «el caloret» de la mensualitat, continuar en la faràndula, viure a les costes del pressupost, anar fent i engolint, a la fi. I la ideologia? Només faltaria que una imbècil posició de no res, i que no aprofita gaire, o potser és cosa massa intel·lectual, vingués a pertorbar la tranquil·litat espiritual de l’acomodació als espais del nou regne de la saviesa. I tres que me’n pinte, vint-i-una…I me n’isc!