Em dic Omar, tinc quinze anys. Vull contar la meua història amb el càncer, que no és negra ni blanca, és la meua i amb això crec que hi ha prou.

Des de xicotet, he estat sempre amb el meu iaio, però, lamentablement, quan jo tenia cinc anys, li van detectar càncer de pàncrees. Al principi a mi no em pareixia una malaltia roïna, ja que durant els primers mesos, supose que estaria fotut, però jo no notava res; féiem el mateix que sempre: anar al parc amb el seu tot terreny, jugar a la baldufa…, però, això, ara ho sé, només era el principi del fi.

A poc a poc, se li veia més apagat i va arribar un moment en el qual ell ja no va voler saber el que tenia. Cada vegada es trobava pitjor i tota la informació la rebia mon pare. Empitjorava lentament, però encara seguia sent ell, mantenia el seu somriure, fins que a l’any i mig de tindre la malaltia, li va agafar un atac al cervell i se li va oblidar parlar, soles sabia dir: «aigua, Maria!» que és el nom de la meua iaia i «Campello». A partir d’aquest moment, tot va anar a costera cap a baix. Va començar la metàstasi i va deixar de ser el iaio que jo coneixia.

Recorde un dia qualsevol, quan la meua iaia estava cuinant i el meu iaio volia escapar-se de casa, dia que se n’anava a treballar. Era com si en realitat volguera fugir d’eixa terrible realitat. Havia perdut la gana de menjar, inclús jo diria que no en sabia quasi. Ja no era ell, on estava eixa forma de ser irònica i sorneguera? Com podia caminar amb el cap acatxonat, un home que sempre semblava ben cregut i plantat?

Després d’un any agonitzant i de tres dies sense menjar gens ni miqueta, va faltar. Mon pare, abans, va tindre una conversació amb ell i el meu iaio li va dir que estava molt orgullós d’ell. Mon pare va poder acomiadar-se d’ell, però jo no vaig poder. No van voler que veguera com moria.

Pot ser que hui sí que m’haguera agradat que m’explicara com se sentia i que m’haguera deixat agafar-li la mà i que amb silenci, haguérem passat les hores mortes junts, jo amb el mòbil i ell amb la televisió, però el càncer se’l va emportar i des d’eixe moment sé que estar al seu costat, el va ajudar a fer un bon pas entre la vida i la mort.

Abans de morir, mon pare em va contar una cosa que m’haguera complagut veure, el seu gos estava xuplant-li la mà que li queia del llit i cada vegada anava més de pressa, mentre ell respirava més a poc a poc. Només va deixar de viure, el gos va parar de xuplar. Va amagar la llengua i se’n va anar amb la cua acatxada. Era com un acomiadament sense paraules. Eixe va ser el fi i la meua experiència amb el càncer.