No direu que el de la Mona Lisa no és força aparent. Inclús misteriós sembla, també. Allà, dins el quadre, amb els braços creuats i mirant un horitzó no massa llunyà. Fa temps, a la pobra, li varen posar un bigot de cal déu: Duchamp sempre ha estat un destrellatat de mena. Mira que posar-li bigotet a la Gioconda…però no anem a parlar ara de l’art conceptual i totes aquest bajanades sense importància. Avui estem per una altra labor molt menys valuosa des del punt de vista reflexiu. Què dir…?
No sabem del cert si la imbecil·litat és una qüestió de causa congènita o bé adquirida. Sí. I tornem, una vegada més, als anuncis de la televisió (són una enorme font d’inspiració, a poc que restem atents a les jugades que ens proposen.)
Hi ha senyores que riuen més amb el seu dentista que amb el marit: jo m’ho faria mirar, què voleu que us diga! No és per gelosia, no, però…açò sol acabar als jutjats. Hi ha homes que riuen «a mandíbula batent». No resta gens malament aquesta expressió: bestial i colpidora d’allò més, i tot perquè, la recomanació del dentífric que li ha fet el dentista, ha estat un èxit, a l’hora de blanquejar els ferraments de la boca (les dents). Altres xiques insinuen alegria, dinamisme, modernitat i gràcia, tot mostrant-nos la perfecció sublim de la dentadura: caminar alegre, divertit, melena al vent i, de sobte, s’hi giren, sempre somrients, per recordar-nos que el seu dentista és genial i molt, i molt, eficaç, així com és de guapo a rabiar l’esmentat estomatòleg (despès diuen que el grec no aprofita per a res).
No hi ha cap anunci que ens pose al davant un tipus amb cara d’estar ben fotut. Un home, per exemple, que porte un mocador nugat al cap i agafant-li tota la cara per baix (sort de tebeos). I mig plorós, el pobre, confessant-nos que té dos queixals cucats i que, com no té ni deu cèntims, doncs està desesperat del tot, i ens implora una contribució pecuniària per llevar-se’ls i poder descansar una mica. Segurament aquests anuncis no existeixen, ja que no aprofitarien per a vendre la il·lusió, sempre impostada, d’una dentadura blanca i perfecta. No obstant, malgrat l’ocultació de la crua realitat, l’evidència d’un món farcit de càries existeix, com també hem de carregar amb els elements que distorsionen la vida del comú dels mortals.
En propose el lema d’un nou anunci: «…col·lega estaca-li Corega al pont amb entusiasme. Jo, ja ho he fet…m’ho va recomanar l’amic Jaume…» (El tub de la pasta segelladora volarà per l’espai, entre onades de flors silvestres, dirigint-se cap a l’horitzó. Deixarà, el tub, en la seua trajectòria fugaç, una estela formidable de guspires daurades. Dos homes grans (potser el protagonista, i Jaume, el bon conseller) s’abraçaran plens de joia i felicitat; la boca de bat a bat. La Novena Simfonia de Dvorak (El Nou Món) emplenarà de músiques d’esperança l’escena, i també commourà els actors,…inclús sembla que ploren.
Posteriorment, i sense avís previ, escoltem, també al televisor, allò de: «…bic naranja escribe fino, bic cristal escribe normal…bic, bic – bic, bic, bic. Sense solució de continuïtat…
