La notícia va arribar com un got d’aigua freda. La història es tornava a repetir.

Era com un mal somni, però no hi havia cap errada a les proves, per molt que les mirava estava tot molt clar: havia recaigut, però ara pareixia que el tractament no faria efecte i no seria suficient, perquè la malaltia estava molt avançada.

En mitja hora tindríem una reunió de metges per tal de veure el cas. Tractaríem d’estudiar la millor solució i després informaríem la família i com no, a ell, però com que era una personeta tan xicoteta no sabíem com reaccionaria.

Després de la reunió em sentia sense gana de res. Com suposava, no hi havia tractament possible i en uns pocs mesos la llum de Joan s’apagaria per sempre.

Encara que per a mi, el pitjor de tot, era que jo havia de ser el metge que havia de donar la notícia. Joan tenia dotze anys i per segona vegada havia aconseguit superar un càncer d’ossos que li havia restat vida durant els tres últims anys.

Quan ja pensàvem que després de sis mesos ho tenia superat, una revisió rutinària ens havia destapat de nou que la malaltia havia tornat, però aquesta vegada per a quedar-se i emportar-se’l a un altre món. Després de donar la notícia als seus pares, amb la tristor més gran de la meua vida, es va fer un silenci etern, l’única cosa que se sentia eren les llàgrimes de desesperació de la mare. Quan vam poder reaccionar, la família va decidir que faríem com que no passava res, perquè Joan no patira i tinguera una vida feliç el que li quedara: curta però feliç.

Vam entrar a l’habitació de Joan, ell tenia un gran somriure a la cara que ens va deixar a tots gelats. Tal vegada era normal, estava clar que amb tant de medicament no podia tindre mal. Però, de sobte, i sense perdre el seu somriure, Joan ens va dir amb una veu molt tranquil·la: –No podeu enganyar-me. Sé que la meua vida s’acaba, però necessite que esteu contents. Sigueu feliços. Feu-ho per mi. Necessite veure-vos somriure com jo. Sou el que més vull al món i m’agradaria poder anar-me’n tranquil i sabent que esteu bé i que no patiu. Encara que prompte deixe d’estar entre vosaltres, em quedaré sempre al vostre costat, d’una manera o una altra, sempre vos acompanyaré.

Amb optimisme vam acompanyar a Joan fins a l’últim alè de la seua vida, amb alegria i felicitat per fora, encara que per dins anava tota la pena i la tristor. Però la lliçó de vida que Joan ens va donar a tots, ens va fer replantejar-se moltes coses: la més important, que intentàrem ser feliços en cada moment i que buscàrem sempre la part positiva de les coses, perquè l’únic que ens acompanya fins a l’últim segon de vida, no són les coses materials, si no els bons moments que hem viscut. Tots podem sentir la satisfacció d’haver fet el bé i d’haver ajudat les persones a ser felices en la seua vida, encara que siga un poquet només.