La millor, sense dubte, la barra llarga que ens posaven a l’entrepà, tot foradant el «brioche»  lluent i tou, i que ens servia per berenar. Bo, a mi no és que em fes massa gràcia allò del pa amb xocolata, però quan tocava, tocava i prou. A veure qui és el valent que li diu a la meua mare que no li agrada el pa amb xocolata… amb una mirada severa, dura i penetrant, et menjaves, fins i tot, la plata amb cromo inclòs. Sí, sí, també hi havia el reclam dels cromos en aquelles unces de xocolata, i que ens aprofitaven per jugar a pars i nones. Una gran economia de mitjans com podem comprovar. Amb poc fèiem un món.

També hi havia unces d’una altra classe. A saber: «…dones més quefer que una unça de cucs…», a manera d’amonestació, sempre prèvia a la bescollada, clar. Quan escoltaves aquesta admonició, calia fotre el camp i deixar aire pel mig, ja que era el darrer avís, com en els bous. I és que els xiquets no han parat mai quiets, un instant. I és per això que, per a posar-los drets, han hagut de tirar d’argumentari en forma de calbots, ja des de la prehistòria remota. 

Tornant a la xocolata, crec que tots recordarem aquelles unces grosses, rodones i amb textura de formigó (quan les posàvem a la boca feien sic-sic-sic) que, quan les menjàvem, anàvem al vàter tot seguit, i a no massa tardar (les cagarrines no admeten barcelles de cap tipus). El gust a medecina d’aquella arma letal, per enverinar el jovent precari, era terrorífic: entre rovell i oli de ricí. La gasòfia era infame, o quasi violenta. Quan ho recorde, encara m’entren ganes de demanar tanda per anar a l’excusat, i amb el paper a la mà, i ben amanit. No va de conya. De debò ho dic: En cel en cel, si dic mentides que vaja a l’infern…