Quan se’l mirem aquest programa de la televisió hem de reconèixer que ens abelleix d’allò més. Tots, o bé quasi la totalitat, dels que hi surten a l’espai televisiu resten força contents de ser on són. Faltaria sinó. Uns han anat en aquest lloc per amor (els més), altres per feina, altres per fer-se l’aventurer, com hi ha d’altres que fugen per la tangent de les malifetes que han anat deixant al darrere, però no ho diuen, clar. Tots s’expressen amb l’alegria que aporta l’èxit, i riuen sense parar, i manifesten una felicitat extraordinària. I quan parlen de la família llunyana, que és allà, al país d’origen, senten melancolia, i una mica d’emoció continguda. Tot molt bonic i endolcit. Però ningú no parla de les hores de tristesa, del desarrelament, i del dolor que marca tota distància quan s’allarga en el temps. 

Per a nosaltres (els mosqueters i jo mateix) era tota una aventura ser viatgers pel món allà per les darreries del mes de juny, quan era el moment de marxar a la platja i ho fèiem a lloms del Xitxarra. La comèdia restava servida si el nostre estimat, benvolgut i tan enyorat Bolo, venia amb nosaltres, doncs un munt d’històries elementals, però de fort contingent vital, se’ns venia a sobre com un allau divertit, còmic i extravagant de mena. En cada estació hi havia un succés ple d’ironia i divertida prosopopeia, en cada racó saltava la llebre del riure seguit…i per a nosaltres Lorcha, Vilallonga o Potries esdevenien un veritable miracle on tota aventura era possible, car les impressions deixaven les formes de l’estàndard per a refugiar-se dins l’alegria d’un temps magnífic, on sempre tot restava per estrenar. I l’Almadrava a l’horitzó.