Una orquestra simfònica amb majúscules, de qualitat i amb maduresa, és un conjunt molt difícil d’aconseguir, i més encara, de fer perdurar de manera activa i creixent. Ja des de fa uns anys, tenim la enorme sort, i jo el primer d’ells, de poder comptar amb una orquestra d’aquestes característiques molt a prop i també a la disposició de molts pobles i ciutats de la província. ADDA Simfònica, és simplement un regal i una sort, no sols per a la música a les nostres terres, sinó per a la cultura en general a la nostra societat.
ADDA Simfònica, amb el mestre Josep Vicent al seu capdavant, naixqué fa no molts anys, allà pel 2018, i tot ha estat un camí creixent, en qualitat, repertori, però sobretot en personalitat. Una orquestra jove, en el seu recorregut de vida, però també en la mitjana d’edat. Puc parlar d’entre les bambolines, amb la meua actual estada a l’orquestra com a academista, que l’ambient que es respira, és moltes vegades el d’una jove orquestra, pels qui estiguen més familiaritzats amb els termes del gremi, però que mai perd ni mitja coma en termes de qualitat i professionalitat.
Una orquestra de gran qualitat sense dubtes, però en especial, el que ha portat la màgia a les nostres terres, es la seua gran programació, on el que especialment brilla és la seua maduresa. Solistes d’excepció amb noms als darrers mesos com Fedorova, Pires, Pontinen o De Solaun, han afegit Alacant i la resta de la província, a tot un mapa europeu de centres neuràlgics de la música clàssica, posant-nos a l’alçada d’un Berlin, d’una Viena o París. Mahler, Bernstein, Xostakovitx, Listz, Beethoven… han arribat per quedar-se, i sobretot, de manera brillant, excepcional i madura. Una veritat trista, però que feliçment hem deixat enrere, és, que fins que van arribar ADDA Simfònica i Josep Vicent als nostres escenaris, ací no teníem ningú, o al menys a aquest nivell.
Tres nominacions als premis Grammy a les darreres edicions, i alguns guardons més, van afegint medalles a les vitrines de l’orquestra, però guardons apart, el major premi son les notes que del seu escenari es creen, cada dia més ambicioses. Una orquestra que podríem situar al top 3 espanyol sense dir cap barbaritat, però també, una orquestra amb molta gent de la terreta, i amb caràcter familiar. Comptem amb una gran corda de vents i percussió locals, i tot un elenc internacional a les cordes, que combina una simbiosi pràcticament perfecta. Pot ser, i segons programa, trobem unes vint o trenta nacionalitats diferents a sobre de l’escenari, on recorde, a molts dels descansos, haver pogut mantenir converses amb segons quins companys, tant en valencià, castellà, anglès o amb el meu curt, i cada dia més oblidat polonès.
Una sort, un regal, o com li vulguem dir, però en especial, una realitat que mereixem conservar i empentar encara més cap amunt, ja que si deixem passar aquest miracle que ha arribat a les nostres terres, ens deuríem al menys, penedir la resta de la nostra vida.