De vegades en les èpoques més complicades, en els llocs més insospitats, conflueixen l’acció, l’art, la creativitat i la vida, entesa esta última com a sinònim de vitalitat i vitalisme, és a dir, de l’activitat, de l’energia i de l’eficàcia de les facultats vitals.
Eixa confluència s’ha produït a la població de Carrícola durant el mes de març passat. L’entorn del poble s’ha convertit, de nou, en un punt de referència de l’art immers en la vida quotidiana. Dic “de nou” perquè esta és la segona edició, la segona vegada que es realitzen intervencions plàstiques en l’entorn del poble. La primera es va fer en el 2010. Aquella vegada l’energia vitalista del que es pot considerar l’ideòleg Josep Sanjuan ens va contagiar la il·lusió per participar en un projecte ambiciós i, a primera vista, utòpic, sobretot si considerem que els recursos, a tots els nivells, d’una població de 85 habitants són molt limitats, i si, a més, afegim que ja estàvem immersos en esta crisi-estafa galopant, la cosa encara sembla més utòpica. Han hagut de passar cinc anys perquè l’experiència s’haja tornat a repetir. Esta vegada amb un projecte més reposat, amb una reflexió sobre l’experiència anterior, reconduint plantejaments més respectuosos amb la natura i l’entorn. Per tant, una trobada entre art-públic-natura que pot anar repetint-se, consolidant-se i marcar un camí que ha sigut un dels objectius de l’art en gran part de les avantguardes i neo-avantguardes del segle XX i que pense que ha de ser una prioritat en estos moments, és a dir, trencar les barreres auràtiques que construeixen alguns museus i intermediaris artístics.
Un poble tan modest com Carrícola, amb estes dues convocatòries, s’ha convertit en un centre de pelegrinatge de gent amant de la natura, l’art i l‘esport, s’ha convertit en un museu a l’aire lliure en què el contacte amb l’art es produeix de manera natural, sense l’artificiositat i grandiloqüència de gran part dels espais museístics. De vegades, tant l’art com la política tenen tendència a desvincular-se de la realitat de les persones, de les seues necessitats bàsiques, culturals, educatives… Ara està produint-se, per fi, una nova confluència d’activitat, d’energia en el terreny de la política, si bé és veritat que no del tot suficient, sí que es percep un nou escenari on la gent està prenent una certa consciència que no pot continuar l’immobilisme dels últims anys, la política és massa important per a les nostres vides per a deixar-la només en les mans dels polítics.
De manera semblant, es podria dir que l’art no ha d’estar segregat de la vida quotidiana, no pot ser patrimoni només d’alguns entesos. Necessitem una societat més culta, creativa, reflexiva i crítica. L’art és molt útil per a fomentar este tipus de societats, és per això que ha d’estar a l’abast de tots i aproximar-se a la realitat de la gent. En contra del que puga semblar, els polítics dels últims anys han sigut conscients del poder de l’art com a generador de pensament creatiu i crític, un pensament que suposa una barrera per poder fer i desfer d’acord amb els seus interessos particulars o en favor de grans poders econòmics, en detriment de la majoria i amb la intenció que eixos poders els tornen els “favors” amb les famoses portes giratòries. És per això que hem escoltat en estos últims temps badomies tan grosses com les del ministre Wert quan va dir que “els ensenyaments artístics distrauen de les matèries importants”, sobra dir que, per a esta gent, l’educació i, en concret, l’educació artística és massa perillosa. Tan perillosa és que està en perill.
És clar que activitat artística i educació poden anar de la mà, com ho demostra la gran labor que va fer Romà de la Calle al capdavant de la direcció del MuVim, tot un exemple de com fer del museu un lloc de proximitat i aprenentatge continus. De nou vam veure el perill que representa eixa confluència per a uns poders ancorats en actituds reaccionàries i antidemocràtiques; com tots sabem, Romà va dimitir de la seua direcció després d’una absurda i lamentable censura a una exposició fotogràfica per part de la Diputació de València. El mateix Romà ha donat suport a les dues edicions d’intervencions artístiques a Carrícola. Ara també amb el suport de Juan Bautista Peiró de la UPV s’ha aconseguit que esta població menuda s’haja convertit en tot un referent artístic i de confluència entre creació i vida.
Tio, el que has escrit sembla ben be un remitit. Una mica d’igualitarisme, una altra de pseudodemocratització, un polsim de fingida humilitat, i al capdavall, per tancar l’article, traure el rabet i fer crítica dels que tens per dolents i alhora defensar encesament els propis, com ara Romá de la Calle (res que objetar) i, per raons paleses, tot i que no admeses, Juan Bautista Peiró, el pagano, o be amb diners o be amb prestigi institucional.
En primer lloc, Pere, agrair la teua aportació i la teua crítica. Però hi ha una qüestió que m’ha deixat un poc fotut, i és el no haver sigut massa clar i massa incisiu en els que “tinc per dolents”. Jo no volia mostrar el rabet, jo volia mostrar tota la seua extensió. No sols considere dolent al ministre Wert per a l’educació d’este país, és molt més que això, pense que ha sigut, i és, l’encarregat de destruir-la.
T’ha quedat clar? De res.