slogan tipografia la moderna
Cultura
Camilo Sesto: quatre pel·lícules, un documental i dues referències curioses en dues novel·les
Unes quantes curiositats fílmiques i literàries sobre el cantant alcoià
Pep Jordà - 27/10/2019
Camilo Sesto: quatre pel·lícules, un documental i dues referències curioses en dues novel·les

Hi ha poca cosa que no s’haja dit ja, o que sí s’haja dit, sobre la vessant musical de Camilo Sesto. O sobre la seua obra pictòrica. Però què sabem del Camilo actor, llevat que es va passar dos anys fent del Nostre Senyor a la versió espanyola de Jesucrist Superstar? I el món de la literatura? S’ha fet mai ressò de l’obra del cantant alcoià? Si seguiu llegint potser se n’assabentareu d’algunes curiositats sobre l’assumpte. O no.

El debut de Camilo Sesto al món del cinema es va produir l’any 1967 en una  insòlita adaptació de l’obra ‘El Flautista de Hamelín’ protagonitzada per Miguel Ríos i Margaret B. Peters on Camilo i ‘els botines’, vestits de cortesans i amb una perruca que li deia gos fes-te enrere al pentinat de la princesa Leia Organa/Skywalker interpretaven la cançó: ‘No me importan las miradas… Que me puedan dar un mundo, sin amor… No me importan las palabras, de esa gente que no sabe comprender…’      Us deixem ací un enllaç per si us ve de gust veure la dansa sincopada de l’alcoià. Enllaç

Eixe mateix any Camilo Blanes va figurar entre els protagonistes de ‘Los chicos del Preu(1) una pel·lícula dirigida per Pedro Lazaga que figura entre les 100 pel·lícules més vistes de la història del cine espanyol, la qual cosa no se sap si es una bona notícia o tot just el contrari. En ella Camilo, a més de interpretar el fill de José Luis López Vázquez i de tindre molts problemes per treure endavant les assignatures del PREU deia la profètica frase: ‘Con esta (referint-se a la guitarra que li va regalar son pare) la voy a armar, seré famoso, grabaré discos que se venderán por millones’.

El 1972 quan Camilo ja la havia armat, es trobava en la cresta de la ona o en el candelabro com diria Sofia Mazagatos (què s’haurà fet d’ella?) va participar (cantant en anglès) juntament, amb Maria del Mar Bonet, Nino Bravo, Encarnita Polo, Evangelina Sobredo i altres artistes del moment en ‘Mosaico de canciones’ un documental que era la versió NODO dels videoclips de la MTV i on, segons es pot llegir a la sinopsi publicada a Filmaffinity, ‘La espuma de las olas, la luz amarilla de un desierto, la blancura de las altas montañas o el intenso verdor de los prados y valles del norte son imágenes que configuran la geografía de España. Porque la Península y sus islas, en su gran variedad, ofrece junto a la huella de un pasado histórico un auténtico y contrastado mosaico de paisajes, que difícilmente se dan cita en un solo país. Sobre este mosaico, condicionado sin duda tanto por su insospechada geografía, como por la gran variedad de idiomas y dialectos que en ella se hablan, surge cada día un nuevo y alegre mosaico musical. Ahí lo dejo (l’enllaç al documental) com diria Millán Astray.

El 1980, quatre anys després que finalitzaren les representacions de Jesucrist Superstar al Teatre Alcalà-Palace de Madrid, Camilo Sesto va realitzar una sèrie de gal·les benèfiques a Madrid i Barcelona i cap a finals de juny va viatjar a Argentina amb Ángela Carrasco (Maria Magdalena). La presencia de tots dos va ser aprofitada pels productors argentins per incloure’ls a la pel·lícula ‘La discoteca del amor’.

Una peli que anava sobre el pirateig discogràfic en cintes casset (Tráeme 500 de Camilo Sesto) dirigida per (poca broma) Adolfo Aristarain director de ‘Roma’ (la que no és d’Alfonso Cuarón, l’altra) ‘Martin (Hache) i ‘Un lugar en el mundo’ i en la que actuava un joveníssim Ricardo Darín  interpretant un reporter que treballava a ‘Radio Dorado’ que també estava involucrat en el negoci de les còpies il·legals – ¡Qué bonito…y qué antiguo! – i on Camilo Sesto va interpretar en solitari ‘Enamórate de mi’ i després una altra cançó (el títol de la qual ara no recorde) amb Àngela Carrasco.

L’any següent (1981) va repetir a l’Argentina, amb Àngela Carrasco i amb una pel·lícula de títol semblant ‘Las vacaciones del amor’ on també hi havia Miguel Gallardo, Charytin, Tormenta, Los Mirlos y Las Trillizas de Oro embotits de mala manera (cada vegada que s’anomenava a algú eixa cantant a la ràdio o la televisió) en un argument d’opereta que tractava sobre uns joves que van de vacances i que els estafen en l’allotjament. Afortunadament al final tot s’arregla i tots acaben feliços i menjant perdius (o tofu). Camilo, per cert, va interpretar, en la que seria la última aparició a la pantalla gran, el tema ‘Perdóname’. La qual cosa no se sap si va ser una qüestió d’atzar o un acte de contrició del cantant cap a la seua relació amb el setè art.

Ara que sabem que Camilo Sesto va tindre una presència, tot i que la presència fora testimonial, a l’apassionant món del cinema cal preguntar-nos: I a la literatura, què? Per casualitat surt el nom de Camilo Sesto a llibres de ficció de certa categoria internacional (considerant internacional les fronteres de l’estat espanyol i no la imaginaria que separa el port d’Albaida, o el de la Carrasqueta de l’univers conegut)?

Doncs sí. I no només una vegada, sinó dues. Una per al·lusions i l’altra amb nom i cognom. La primera es troba a ‘La bíblia andorrana’ Premi Prudenci Betrana 2015. Una novel·la d’Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964) on el protagonista, oficial de la policia andorrana Andreu Boix, posa al descobert la guerra bruta d’espionatge que hi ha entre Espanya i Catalunya. En moment d’una recepció a l’ambaixada es diu:

L’altra té lloc a la grandíssima novel·la (en pàgines i contingut) ‘Vivir abajo’ del novel·lista i crític literari peruà Gustavo Faverón (Lima, 1966) on històries s’encadenen amb històries i amb altres històries que expliquen històries que tracten d’històries, etc.  i on un personatge que és un prolífic escriptor que escriu 300 novel·les en poc més d’un any les envia a l’editorial amb noms de coneguts cantants com Julio Iglesias, Ángela Carrasco, José José i ¡com no! Camilo Sesto.

NOTA FINAL. Ací s’acaba el que es donava. Des de Tipografia La Moderna esperem que us haja agradat aquest article en el que hem invertit un exercit d’investigadors i bona part dels recursos anuals, i el lleguem a les futures generacions i en particular a aquell que s’haja de fer càrrec del futur Museu Local dedicat a la vida i obra de l’il·lustre cantant alcoià. No hi ha de què.

NOTA.
(1) El PREU era un antic curs preparatori per a la universitat que després va ser anomenat COU (Curs d’Orientació Universitària) i que va desaparèixer el curs 2000-2001

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario