La peça Cantabile con fuoco vol reflectir un compromís amb el discurs poètic experimental, on els elements substantius ultrapassen el valor just de la significació, en favor d’una causa més complexa i que s’insereix als territoris del gest i de l’expressió corporal.

Llarga és ja la fita de la tradició: Scheerbart, Ball, Hausmann, Man Ray, Dadaisme, Futurime, Marinetti, Schwitters, Russolo, i més pròxims: J. Blaine, Chopin, Fontana, B. Ferrando, etc., que amb el seu fer poètic contribueixen a l’experimentació, sempre des d’una visió agosarada i augurant els justos perfils de la seua condició ètica. I molts, també, són els camps on s’hi mou aquesta disciplina creativa, perquè diferents són la formes que abillen el dir poètic a l’òrbita del fonetisme. Com diversos són els recursos que els poetes utilitzen per a dur a terme les seues manifestacions creatives. Un univers que se’ns presenta enormement polièdric, i bastit sobre la llibertat d’acarar la comunicació artística.

Així doncs, Cantabile con fuoco assaja, des de la vocació del trencament del llenguatge, parole in libertà, fins la intimitat de la reflexió poètica que foragita els fantasmes de les aparences. Un món de recreació que enfonsa les mans de la innocència en el rigor de la metàfora o de l’onomatopeia visceral. El gest, la cara, la boca, les mans, tot el cos, juguen un paper fonamental en la realització de la comunicació poètica. Una mena d’espectacle on la declamació, junt a la participació activa de mil matisos vertebrats, precisament, per les arestes del llenguatge que neix i mor simultàniament, conforma l’eix principal de la construcció poètica.

A Cantabile con fuoco les lletres, els fonemes i les paraules, alliberen la tensió constructiva vers una sintaxi de l’expressió argumental: la invocació d’una imatge sonora. El paper de l’espai en la pàgina és purament circumstancial, dons recreix una forma del llenguatge crític per a esmicolar l’entrellat del record. Les paraules ja no diuen com podrien dir; la versemblança és un nou manifest per a abastar la complicitat; la veu s’aixeca poderosa per a arronsar la tensió capa a l’atenció.

La funció poètica d’aquest dir amb els ulls, s’aprima per la visualització amb la oïda. Una creació dins l’ordre de la voluntat de conformar una unitat asemàntica, però plena de significat pel mestissatge dels sentits. Una espècie de soroll que manté la seua força dins el silenci. Silenci que ocupa l’espai i emmarca l’experiència auditiva en un no res clarament comprensiu. Hàbits de la forma són els gestos que s’arrapen, a les palpentes, a l’aire tebi que els encomana d’ací cap allà, com una host munyidora de retrets a punt de ser capturats per l’expressió nua de la veu.

Crits: una guerra de símbols fets malbé. Circumloquis estavellats contra el mur invisible de l’arquitectura de la veu. Les paraules ja no diuen com cal, ara canten la remor fosca del vall imprecís del llenguatge.

Així les coses. O només la causa de les coses que lluiten contra la impossibilitat manifesta d’ésser dites. O no cal que s’hi diguen, perquè ara ja tots les entenem d’una manera senzilla, quan passen pel sedàs harmònic d’allò subtil que no precisa d’explicacions. El gaudi d’escoltar. La possibilitat de ser colpits per la sensibilitat, o pels sentits. Una altra manera del dir poètic.