Diasa i altres marques de la casa

Durant un col·loqui celebrat a la Casa Municipal de Cultura situada aleshores al carrer Casablanca, Quico Carbonell té la feliç idea el febrer de 1978 de reunir els tres exhibidors de cinema alcoians: Casasempere, per part del Colón; Vicente Cantó Valor, gerent del Goya; i Francisco Candela, per part d’Espectacles Ivarca que engloba el Calderón, Circo i Monterrey. La taula rodona tracta el tema de la situació en què es troben en aquests moments les sales de cinema a Alcoi. Els tres representants coincideixen que segueixen lligats pels designis de les productores, posant l’exemple que pel·lícules com Tamaño natural (1973, Grandeur nature, Luis García Berlanga) o Carne apaleada (1978, Javier Aguirre) es poden veure alhora a Alcoi que a València o Madrid, mentre que altres més taquillers, com El coloso en llamas (1974, The towering inferno, John Guillermin i Irwin Allen) o Tiburón (1975, Jaws, Steven Spielberg) tarden anys en arribar a la nostra ciutat. Aquestes contradiccions es deuen a que les distribuïdores disposen de lots tancats en què apareix una bona pel·lícula o taquillera (no forçosament és el mateix) juntament amb diverses de nul·la qualitat, les quals han de projectar de la mateixa manera.

Distribuidoras Cinematográficas Asociadas (Diasa, S.A.) és la distribuïdora que marca la trajectòria i personalitat del Colón La unió de dues marques com As Films, S.A. i Interpeninsular Films, S.A. proporciona al seu catàleg una mitjana de títols interessants i molt variats. Ja hem comentat abans que Casasempere solia nodrir els dilluns i dimarts de restes de lots o reposicions diverses, però juntament amb quantitat de spaghetti-westerns, cinema de karate i comèdies italianes i espanyoles del destape, es pot veure alhora gràcies a Diasa ‘taquillazos’ com Serpico (1973, Sidney Lumet); King Kong (1976, John Guillermin); A la caza (1980, Cruising, William Friedkin) o El cartero siempre llama dos veces (1981, The postman always rings twice, Bob Rafelson), i per altra banda, proporciona l’última etapa d’Ingmar Bergman com Gritos y susurros (1972, Viskningar och rop); El huevo de la serpiente (1977, Das Schlangenei) o Sonata de otoño (1978, Höstsonaten) o altres films de prestigi com El inocente (1976, L’innocente, Luchino Visconti) o Fascinación (1976, Obsession, Brian de Palma). 

Tot i això, l’estratègia que empra Casasempere continua sent eficaç a l’hora de programar regularment cinema de prestigi al marge de la setmana dedicada al cinema d’autor per satisfer la seva cinefília i la d’una part del públic alcoià, com hem apuntat abans. Juntament amb Diasa, els lots de la distribuïdora Mercurio Films, S.A. arriben puntualment al Colón amb un nodrit grup de comèdies espanyoles i nord-americanes normalment romàntiques procedents de Paramount, però que també possibilita l’arribada del clàssic de Roman Polanski La semilla del diablo (1968, Rosemary’s baby) de grandíssim èxit i  projectada en nombroses ocasions, o la mateixa Ciudadano Kane (1941, Citizen Kane, Orson Welles), 25 anys després de la seva realització i precedida del seu èxit a la X Setmana de Cinema de Valladolid de 1965, estrenada el 31 d’octubre del 1966 però en cartell només tres dies. També una de les primeres pel·lícules de Martin Scorsese Malas calles (1973, Mean streets) que, aleshores, no era el clàssic d’ara i es projecta només dilluns i dimarts en programa doble. 

Els clàssics de la Metro Goldwyn Mayer també estant presents amb les continuades reposicions al llarg dels anys de Siete novias para siete hermanos (1954, Seven brides for seven brothers, Stanley Donen) que encara que estrenada al Goya i reposada en aquesta sala molts anys, recolliria el testimoni el Colón en la dècada dels setanta. És la pel·lícula infal·lible per reanimar taquilles en cas de pèrdua de públic. Les dimensions colossals de la sala i la pantalla serien impressionants per a les estrenes de Doctor Zhivago (1965, David Lean) i sobretot, 2001, una odisea del espacio (1968, 2001, a space odissey, Stanley Kubrick) que també són projectades en diverses ocasions al llarg dels anys, o les reposicions en la dècada dels setanta i vuitanta de Lo que el viento se llevó i Ben-Hur.

El catàleg d’Emiliano Piedra també apareix a la programació del Colón oferint els títols més prestigiosos del nou cinema espanyol abanderat pel productor Elías Querejeta: El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice); Cría cuervos (1976, Carlos Saura), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco); El desencanto (1976, Jaime Chávarri) o la oscaritzada Volver a empezar (1982, José Luis Garci), aquesta de la mà del productor i distribuidor José Esteban Alenda. Totalment oposada és l’allau de pel·lícules eròtiques, fruit de l’aperturisme de l’època després de la mort del dictador Franco que inunda la sala de pel·lícules amb anagrama S, les quals, segons descriu la publicitat, “se advierte al público que esta película por su temática o contenido podría herir la sensibilidad del espectador”. La primera pel.lícula amb aquesta qualificació arriba a Alcoi de la mà del Colón amb l’esmentada Carne apaleada el 15 de febrer de 1978, mentre que al mes següent arribaria la mítica Emmanuelle (1974, Just Jaeckin) que recull un brutal èxit comercial, importada també per Diasa.

Juntament amb Espectáculos Ivarca, S.A., el Colón comparteix alguns dels lots de Cinema International Corporation que agrupa les produccions Paramount i Universal, amb la qual alguns dels èxits d’aquesta companyia es veuen en aquesta monumental pantalla com l’oscaritzada El golpe (1973, The sting, George Roy Hill); El gran Gatsby (1974, The great Gatsby, Jack Clayton); Aeropuerto 77 (1977, Airport 77, Jerry Jameson) o l’esmentada E.T., de Spielberg, que roman quatre setmanes en cartell, rècord d’exhibició abans de l’arribada dels multicines ABC Alzamora el 2003. Segons anècdota confirmada per la família, alguns de aquests lots tan atractius eren adquirits després del resultat d’algunes partides de daus entre gerents del Colón i Ivarca així que, possiblement, podem aventurar si Tiburón o Terremoto (1974, Earhtquake, Mark Robson) es projecten al Calderón i les dalt esmentades al Colón com a fruit de l’atzar.

Cinema Bis

En aquest capítol parlarem d’aquelles pel·lícules que convindria oblidar però que tanmateix constitueixen èxits conjunturals del moment i desperten certa simpatia per a l’espectador amant i descobridor de rareses, normalment associades al gènere fantàstic. En converses del mateix Casasempere al cinèfil i presentador radiofònic Virgilio Colomina, la distribuïdora Hispamex Films va obligar a projectar el díptic mexicà de terror en programa doble El vampiro (1957) i El ataud del vampiro (1958), ambdues dirigides per Fernando Méndez, programa que es relega a les sessions de dilluns i dimarts el juliol del 1962 i que, no obstant, funcionen molt millor a taquilla que pel·lícules més renomenades.

En aquest apartat, és inevitable parlar de pel·lícules exploitation, cinema de baix pressupost que intenta viure de les rendes que proporciona algun títol taquiller del moment, intentant emular el contingut d’aquell i incloent algun actor o actriu nord-americà normalment ja en declivi per disfressar-la com una producció d’aquella nacionalitat o anglosaxonitzant els noms dels protagonistes normalment de procedència italiana. En els anys de l’èxit de taquilla de King Kong abans citat, arriba al Colón El gorila ataca (1976, King Kongui daeyeokseub, Paul Leder), una variant coreana en què les maquetes campen a plaer amb destrucció de vaixells i edificis, i que en Espanya s’estrena en Relieve 3-D però que no arriba a Alcoi en aquestes condicions. D’altra banda, aquest Relieve tridimensional sí que arriba al Colón amb la polèmica Carne para Frankenstein (1973, Flesh for Frankenstein, Paul Morrissey) amb algunes gotes d’erotisme i gore.

Disposada a remoure estómacs és l’aparició d’altre film amb escàndol inclòs, fins i tot en l’actualitat, Holocausto caníbal (1980, Cannibal holocaust) de l’italià Ruggero Deodato, amb un argument en què uns periodistes van formar part del menú d’una tribu caníbal i que va promoure una acció judicial en creure que havia passat realment, ja que la pel·lícula es va comercialitzar com un documental. De similar contingut gore és Nueva York bajo el terror de los zombi (1979, Zombi 2, Lucio Fulci), tot un festí de la víscera i la casqueria que va vindre després de La noche de los muertos vivientes (1968, Night of the living dead, George A. Romero), un clàssic que arriba també al Colón el 1983 en versió íntegra, quinze anys després de la seva realització.

La guerra de las galaxias (1977, Star Wars, George Lucas) que s’estrena a Alcoi al Cinema Goya, també va tindre els seus ‘fills bastards’ on destaca El humanoide (1979, L’umanoide, Aldo Lado), una involuntària comèdia italiana de ciència ficció amb l’aparició dels llavors populars Richard Kiel i Barbara Bach. També citar una pel·lícula de terror, Phantasma (1979, Phantasm, Don Coscarelli) que malgrat tindre una trama delirant, conserva una legió de seguidors i el film ja és una autèntica ‘cult movie’ amb la frase publicitària “Si esta película no le aterroriza, es que está usted muerto” (sic). D’enorme èxit també amb diverses setmanes de cartell són les pel·lícules infantils del grup musical Parchís com la celebèrrima La guerra de los niños (1980, Javier Aguirre) i totes les seqüeles, o la producció argentina Parchís contra el hombre invisible (1981, Mario Sábato). Finalment, el primer Home Aranya es va poder veure a la pantalla del Colón Spiderman, el hombre araña (1977, The amazing Spiderman, E.W. Swackhamer), episodi pilot d’una sèrie de TV i que coneix diverses seqüeles, molt diferents en pressupost a les noves franquícies de la Marvel del segle XXI.

Comiat i tancament

Després de l’èxit històric d’ E.T., malgrat la qualitat en la programació, el públic deixa d’assistir a les sales. L’aparició dels vídeos domèstics és l’enemic indefectible en què l’espectador pot triar el títol preferit de les prestatgeries dels videoclubs i visionar-la en la comoditat de casa a l’hora i el moment que ell prefereixi. 

Molts dels títols infumables que es veien obligats a projectar a les sales, passen directament a format videomagnètic, de manera que la programació a les sales comercials millora notablement, però no per això l’afluència de públic va tindre la seva equivalència en taquilla. L’any 1983 és un any negre per a l’exhibició a sales i la societat del Colón comença a veure amb altres ulls el futur comercial de la sala. 

En un intent valent de continuar, Casasempere entaula negociacions amb l’exhibidor alacantí Vicente Espadas (gerent dels cinemes Aana i del desaparegut cinema Navas) per projectar a Alcoi estrenes simultànies amb les principals capitals espanyoles. Al Nadal d’aquell mateix any, s’estrena alhora que a Madrid o València, La Lola nos lleva al huerto (1983, Mariano Ozores), una comèdia a mida de la parella còmica Pajares i Esteso, o Los locos de Cannonball 2 (1983, Cannonball run 2, Hal Needham), però el dèficit és ja massa elevat. 

L’agonia del cinema arriba fins a finals de gener de 1984, en què passen les setmanes amb alguna reestrena d’èxit com La Masa (1978, The incredible Hulk, Kenneth Johnson) que es tracta de l’episodi pilot d’una coneguda sèrie de televisió, per a donar per finalitzada la vida del Colón amb un programa doble Movida de verano (1983, Spring break, Sean S. Cunningham) i la reposició de Drácula (1979, John Badham). Un dilluns 30 de gener d’aquell any tanca definitivament les portes, tal com anunciava Ciudad a l’edició del dia següent, “los fines de semana que siempre habían sido los días de mayor recaudación este año han tenido un notable bajón y desde hace seis meses, prácticamente que el cine no registra un lleno”, continua la notícia en què Casasempere comenta “a mediados de semana entre todos los cines de Alcoy no llegaríamos a tener ni cien personas”. El periodista Carlos Figuerola li dedica un sentit article de comiat en l’edició de Ciudad del 7 de febrero amb el títol Cine Colón: la historia de 1.400 butacas, un aforament que ja no tornarà a obrir per sorprendre’s amb el 2001 de Kubrick, somriure amb El apartamento de Wilder o emocionar-nos amb E.T. de Spielberg.  

Moltíssimes gràcies a les persones que m’han ajudat a que aquest dossier haja vist la llum com són Virgilio Colomina Francés, Juan Javier Gisbert Cortés, Isabel Martínez Blanes i els fills de Juan José Casasempere: Sones i Juanjo Casasempere Sanus.

IMATGES

1. Logotip de DIASA
2. Estrena del clàssic de Welles 25 anys després de la seua realització (Arxiu: Virgilio Colomina)
3. Segon film S estrenat al Colón amb dues setmanes de permanència
4.
5. Ciudad, 30 d’octubre de 1979 (BIVIA, on-line)
6. Darrer programa doble del Colón