En totes les èpoques i a tot arreu, els adults ens veiem en l’obligació de fer por als xiquets. De vegades, és una necessitat, quan els angelets es tornen dimonis que torturen la salut dels nostres nervis i amenacen de fer-nos eixir els cabells verds. Davant d’aquestes situacions, hi ha un remei molt més eficaç i civilitzat que els crits desaforats, l’espardenya cantadora o les habitacions fosques.
És el recurs de la por, hàbil mètode de coacció psicològica que les nostres àvies dominaven a la perfecció. Quan un serafí es comportava malament, feia ois al plat de llentilles, tornava a casa tard o no volia gitar-se prompte de nit, algú amollava, amb veu d’oracle: “Porta’t bé, o vindrà l’home del sac i se t’emportarà”. I encara que sembla mentida, acostumava a donar resultat. La majoria de xiquets sabien que no podia ser veritat, però sempre els quedava el dubte, davant el convenciment exhibit pels adults. Aquell i si ve el saginer, el drac, el frare Flairón, el moro Mussa o la Quarantamaula?
Els nostres espantacriatures estan ara com ara oblidats i ociosos, al fons del túnel del temps. Alguns són generals o universals, amb canvis de nomenclatura segons la regió que no afecta l’essència: els homes del sac (saginer, greixer, greixets, etc.); els dimonis (Banyeta, el Miquelot, el Butoni, la Quarantamaula, etc.); els monstres (l’ocellot, els gambosins, la por, el drac, la bubota, etc.);
Podeu consultar una llarga llista d’espantacriatures (referits a l’àmbit de Catalunya i Balears) en la pàgina web mitcat.net/espanta Joan Amades va dedicar-ne un extens estudi. Entre la tirallonga d’éssers que s’hi esmenten, hi ha segrestadors d’infants (el moro Mussa, Rossegacabres, l’home del sac, el Cavall Tonto…); dimonis (Banya Verda, Betoni); bruixes (Maria la Bruta); encantades (la Donzella de la Cova); gegants (Trucafort, Lladrefaves) i un fum més.
Però, quins eren i són els espantacriatures valencians? Fa cinquanta anys, la majoria de xiquets ens podrien haver donat una bona llista. Ara com ara, resten amagats, als fons dels armaris, com les peces de roba que ja no usem, o colgats entre fòtils, als porxis i soterranis del record. Amb tot, n’hi ha que encara cuegen i es resisteixen a morir.
Si aneu a Tibi d’excursió, ben segur que visitareu el paratge del pantà. Es tracta d’un dels pantans en ús més antics d’Europa, construït en temps de Felip II. Entre les canyes del pantà, diuen que habita la Quarantamaula. Endemisme de terres valencianes, escàs i en seriós perill d’extinció, a Tibi, hi hagué una època en què va gaudir de no poca anomenada. Els tiberuts en parlen a bastament, com d’un ésser monstruós, híbrid d’humà i gallina, d’origen demoníac. Té mig cos cobert de plomes, i la resta la formen unes potes llargues i poderoses i un coll de voltor. Vaga pels voltants de Tibi i s’ajoca pels canyars del rierol. El seu major poder conegut era la facultat de provocar el pànic amb el simple esment del nom: “Que ve la Quarantamaula!”, “Que ve la Qurantamaula!”, i tothom es tancava a les cases amb pany i clau.
En altres comarques, adopta aparences tan dispars com la d’un caragol o la d’un gat. El motiu és recordar-nos que les formes del mal són infinites, d’ací el nombre de quaranta, i fins i tot, aparentment inofensives, de gata maula.
Un altre exemple ben curiós el trobem a la Marina. Hi era típic espantar els xiquets dient-los: “Que ve el drac, que ve el drac”. No penseu que hi havia cap cova ni cau habitat per un monstre. Aquest “drac” feia referència a l’apel·latiu d’Al-Azraq, el cabdill musulmà que temps era temps va posar els cristians contra l’espasa i la paret. També herència del nostre passat morisc, hi ha les al·lusions al moro Mussa. O al forçut Al-hem de Gorga (pronunciat alcem), que et tombava de tos d’una alenada.
Hi havia espantacriatures que prenien el nom de personatges aparentment reals. És el cas del butoni. Aquesta paraula fa referència a una modalitat de dimonis, arreu del domini lingüístic. Al País Valencià, però, sembla que va donar nom a un cos que es dedicava a protegir les partides rurals dels atacs dels roders. Vestien capes llargues, d’un color de terra roja.
Actualment, es dóna un fenómen curiós. És el moment històric en què la cultura popular dels valencians i, alhora, la cultura popular d’arreu del món, travessa una situació més delicada. En gran part, pels canvis en la forma de viure, imposats per la globalització. La transmissió generacional de la cultura, de pares a fills, d’avis a néts, s’ha trencat. La cultura popular de cada poble està sent substituïda per una altra, de prefabricada i assimiladora. No obstant això, és l’època en què estan apareixent una major quantitat d’estudis i publicacions referides a una identitat que es resisteix a ser extingida.
No voldria acabar aquest article sense recomanar-vos algunes lectures per a conéixer el nostre imaginari compartit. Perquè tot no són trols i elfos. En primer lloc, el llibre Llegendes valencianes, de Víctor Labrado (Edicions Bromera). En segon lloc, Llegendes del Sud, de Joan Borja (Edicions del Bullent). I per als més menuts, em permetreu, que presente una criatura en l’engendrament de la qual he tingut part de culpa. L’àlbum il·lustrat La Maria no té por (Andana Edicions). Pren el nom d’una cançó de Dani Miquel (la trobareu al llibre-CD Musiquetries), protagonitzada pels nostres espantacriatures, i està magníficament il·lustrat per Ricardo Maniscalchi.
