No estan tots els que són, ni de lluny. Falten clàssics com Sam Spade, Lew Archer o Philip Marlowe, viejunos com Sherlock Holmes o Hercules Poirot, circumstancials com Guillem de Baskerville

Alguns dels que he sentit parlar però que no conec personalment com el comissari Guido Brunetti, el metge forense Quirke, o el comissari Jules Maigret. D’altres que conec però que només he tastat en petites dosis com Neal Carey, l’inspector Wallander, el policia atenenc Kostas Jaritos, el comissari Montalbano, l’ajudant de detectiu Henk Grijpstra i el sergent Rinus de Gier de la policia d’Amsterdam, l’inspector cap de la policia de Shangai i poeta emergent Chen Cao o el cap de la Policia Local de Tomelloso  ‘Plinio’.

En qualsevol cas la llista reuneix els deu inspectors, detectius, maderos i picoletos que m’han mantingut despert més temps del que, per qüestions de salut, semblaria recomanable, que conec millor que alguns cosins llunyans i dels que, per diverses raons que no tenen res a veure amb la qualitat literària (o sí) espere (o he esperat) el darrer lliurament com qui espera la pluja en un hivern sec.

Rubén Bevilacqua és un brigada de la Unitat Central Operativa de la Guardia Civil, divorciat i amb un fill. Té una llicenciatura en psicologia, l’afició de pintar soldadets de plom i la cançó ‘Estado policial’ com a sintonia del mòbil, la qual cosa podria fer-lo passar per enrotllat però aconsegueix l’efecte contrari. La seua parella és la sergent Virginia Chamorro amb la que manté una casta relació professional. Al principi  era un investigador succint i competent però amb l’edat s’ha convertit en un xerraire gongorí, repolit i una mica Bonico del tó

Els vuit casos protagonitzats pel brigada ‘Vila’ no només li han fet guanyar fama a Lorenzo Silva i els premis Nadal (‘La flaqueza del bolchevique’) i Planeta (‘La marca del meridiano’) sinó també, i sobretot, el nomenament com a  Guardia Civil Honorari (2010). L’any 2002 Patricia Ferreira va dirigir una encertada adaptació de ‘El alquimista impaciente’. Set anys després TVE va anunciar una sèrie de TV Movies sobre el guardia civil de les quals només s’ha realitzat una: ‘Bevilacqua: la reina sin espejo’

Andreu Boix, és un policia andorrà conegut com el vidu. Va perdre la dona i el fill que esperaven en un accident de trànsit camí de l’aeroport. Això li va provocar una profunda depressió. Des de que la mossa d’esquadra Alícia Povedilla l’ha convertit en pare tardà s’ha refet una mica. Degut a les dimensions del país, Boix ha hagut de fer d’investigador (‘Blau de Prússia’) d’agent del servei secret donant escorta a Sarkozy i la Bruni (‘L’Escala del dolor’) i d’espia (‘La bíblia andorrana’). Per desplaçar-se utilitza un Seat Panda sense que, de moment, haja tingut cap sinistre per ‘la raja’ de cap falda.

Aquesta trilogia que es troba a meitat camí entre la novel·la negra, la d’espies, la literatura costumista i la ucronia ha estat creada per l’Albert Villaró, un escriptor amb altres sis novel·les al sac i una interessant quantitat de premis entre els que destaquen el Josep Pla de 2014 per ‘Els Ambaixadors’ i el Prudenci Bertrana per ‘La bíblia andorrana’. De moment no hi ha prevista cap adaptació a la petita pantalla per part de la Ràdio i Televisió d’Andorra.

El detectiu és un boig innominat, delirant, amb un passat criminal i enganxat a la Pepsi. Es mou com peix en l’aigua en una Barcelona igual de delirant i esbojarrada. Va estar cinc anys  tancat a un manicomi d’on el va treure el doctor Sugrañés, eminent psiquiatra, autor de ‘Desdoblamiento de la personalidad, delirio lúbrico y retención de orina’ perquè investigara la desaparició d’una alumna del col·legi de les mares lazaristes. Des d’aleshores ha simultaniejat la investigació amb el treball d’estilista en la perruqueria de la seua germana i amb el de dependent en un basar xinès.

Els cinc casos del detectiu d’Eduardo Mendoza a més d’hilarants i una mica poc trellat són la crònica irònica d’una Barcelona que va des de la Transició fins els nostres dies passant per la del flato post olímpic i la de la penúltima crisi. L’any 1981 es va adaptar al cine ‘El misterio de la cripta embrujada’. ‘La Cripta’ protagonitzada per José Sacristán va passar amb més pena que glòria per les pantalles de cinema i les prestatgeries dels videoclubs.

Samuel Esparta. Sancho Bordaberri és un llibreter de dia que de nit es converteix en el detectiu privat Sam Esparta (admirador de Sam Spade i Philip Marlowe) a la recerca d’arguments per a les novel·les policíaques que escriu i que mai arriben a igualar les de Hammett o Chandler. Viu a Getxo en un univers entreverat de realitat i ficció (a la manera del  comptat de Yoknapatawpha) en un temps que va des de la postguerra fins ara fa un moment. Manté un conflicte sexual no resolt amb la seua dependenta i ajudanta Koldobike.

Tot i que les novel·les policíaques no són el millor de Ramiro Pinilla ‘Sólo un muerto más’ ‘El cementerio vacío’ i ‘Cadáveres en la playa’ són tres aventures entretingudes (no hi haurà més) que ens permeten retrobar-nos amb els escenaris (i en algun cas els personatges) d’eixe magnífic univers que l’autor va crear per a la genial trilogia anomenada ‘Verdes valles, colinas rojas’.

Marco Didio Falco, va fer la mili a Britannia i en tornar a casa va començar a exercir d’informant especialitzat en divorcis. Viu al barri romà de l’Aventí amb la seua bella i intel·ligent esposa, la patrícia Helena Justina, les filles (Junila Layetana nascuda a Barcino, Hispania i Sosia Favonia) i la gosa Nux, una espècie de Ran tan plan de l’antiguitat. Treballa sovint d’incògnit per a Vespasià i el seu hereu Tito Flavi (que li llença els trastos a Helena Justina). Té un amic, Petroni, capità de la IV Cohort de Vigilis, que li tira una mà. I un enemic que li busca les pessigolles, Anácrites el cap del servici d’espies de l’emperador.

Des de que Lindsey Davis va iniciar la saga amb ‘La plata de Britannia’ han estat XX les aventures d’aquest veterà de la II Legió Augusta i de la seua estranya família. Vint novel·les que a banda de fer-nos passar molt bones estones ens han familiaritzat amb la Roma Imperial i amb la vida quotidiana dels romans. L’any 1993 es va rodar una TV Movie adaptant una de les aventures titulada ‘L’Edat de la traïció’, rebatejada en castellà com ‘Una de romanos’, que va gaudir d’un èxit equiparable al del Windows Vista.

Anna Grimm, és sergent del Cos dels Mossos d’Esquadra que opera a Lleida, tot i que té connexions familiars a Begur (Costa Brava) que a punt van estar de costar-li un disgust. Degut a la malaltissa addicció al treball s’ha quedat sense parella i sense vida social. Viu en un apartament despersonalitzat i és possible que aviat tinga que visitar al metge de capçalera per solucionar l’hàbit a la cafeïna i  la preocupant falta de ganes de menjar. Per compensar-ho fa llargues sessions de natació a una piscina olímpica que té prop de casa.

‘La sergent Anna Grimm’ de Montse Sanjuan publicada el 2014 va suposar el primer cas conegut de la mossa d’esquadra, en la qual s’oferia una visió de la investigació policial més burocràtica i d’escriptori  que no pas aventurera (supose que com serà en realitat la feina de policia, no he tingut mai el gust). L’any 2015 va tornar a la càrrega amb ‘El misteri del bressol buit’.

Charlie Parker, és un ex policia reconvertit en investigador privat amb un passat complex que inclou una esposa i una filla salvatgement assassinades. Des d’aleshores viu entre aquest món i una dimensió desconeguda que habiten enemics tan dolents que al seu costat Hannibal Lecter sembla Pocoyó. Per sort -per a ell- té col·laboradors igual de bèsties i acollonidors com Ángel i Louis, lladre expert i assassí professional respectivament o els Fulci, dos germans bessons més penjats que una botifarra i amb el volum i capacitat de càrrega d‘una furgoneta Mercedes Benz gran. Recentment s’ha separat de Rachel Wolfe, una psicòloga de 33 anys, amb qui ha tingut una filla.

Des de la publicació de la primera novel·la  ‘Todo lo que muere’ guanyadora  del Premi Shamus 2000 acollida molt favorablement pel públic i la crítica, les inquietants aventures del detectiu que comparteix nom amb el cèlebre saxofonista però no el gust pel jazz, han continuat donant glòria, fama i, supose que diners, al seu autor John Connolly, que ja en porta quinze. Tretze traduïdes al castellà i/o català i dos ‘A Song of Shadows’ i ‘A Time of Torment’ que esperen al calaix.

Amaia Salazar és una inspectora de la Policia Foral navarresa alta, rossa, llesta i amb un passat més complicat que menjar amb palets xinesos. Tot i que té casa a Pamplona es passa la vida a Elizondo investigant crims per tota la vall de Batzán. Està casada amb un escultor americà d’èxit, guapo, ric i comprensiu al qui fa poc ha fet pare i li ha posat les banyes, en aquest ordre. Esporàdicament manté contactes amb personatges de la mitologia basca com el basajaun o les sorginak sense que, de moment, l’hagin acusat d’apologia del terrorisme.

Tot i que inicialment només havia de protagonitzar la trilogia formada per ‘El guardián invisible’, ‘Legado en los huesos’ i ‘Ofrenda a la tormenta’, donat l’èxit assolit per la investigadora l’autora Dolores Redondo ja anunciat nous casos per a ella. A més d’haver estat traduïda a una pila d’idiomes la productora del Millennium de Stieg Larsson ha adquirit el drets cinematogràfics.

Erlendur Sveinsson és inspector de la policia de Reikiavick, solitari, taciturn i divorciat. Amb una un filla drogoaddicta en procés de rehabilitació i un fill ex alcohòlic. Està especialitzat en desaparicions potser perquè de menut va perdre el  germà en una tempesta de neu. Els seus casos no tenen l’acció ni la violència d’altres indrets (vist des de fora el més trepidant que hi ha a Islàndia són les erupcions del volcà Eyjafjallajökull). Té dos col·laboradors, Sigurdur Oli i Elinborg, que mai estas del tot segur de qui és ell i qui és ella.

Elrlendur Sveinsson a més de fer d’Arnaldur Indriðason l’autor islandès més conegut i premiat (La llave de cristal, Martin Beck Award, Golden Dagger, Premi de la Crítica Francesa,  Premi RBA de Novel·la Negra) ha protagonitzat deu novel·les de les quals només cinc estan traduïdes al castellà i/o català.

Pepe Carvalho és un detectiu privat descregut i lúcid que després de treballar per la CIA i col·laborar en l’assassinat de Kennedy va corretejar per Barcelona (i part de l’extraradi) des dels anys 70 del segle passat fins el final del mil·lenni. Té un passat comunista, un nivell gastronòmic que li diu gos fes-te enrere a Ferran Adrià, una vasta cultura que li permet una capacitat crítica i analítica envejable i una afecció: cremar llibres a la llar de foc. El seu cercle familiar està integrat per una espècie de novieta anomenada Charo que exerceix de prostituta a domicili, per Josep Plegamans i Betriu, més conegut con Biscuter, que li fa d’ajudant i cuiner i Bromuro un limpiabotas que té una teoria conspirativa sobre la contaminació de les aigües públiques amb bromur, la qual cosa explicaria l’actual ensopiment de la població.

La sobtada mort de Manuel Vázquez Montalbán després de vint-i-quatre casos va deixar el contradictori detectiu – que com un GPS ens ajudava a guiar-nos per la complexa realitat-  orfe d’autor tancat en una presó pels segles dels segles, posant fi a una de les sèries més reeixides de la novel·la negra espanyola i la més adaptada tant al cinema com a la televisió. De mostra un botó.

L’any 1986 TVE va produir una sèrie protagonitzada per Eusebio Poncela i Ovidi Montllor en el paper de Biscuter. També va haver una altra hispano-argentina, amb Juan Diego en el paper de detectiu, i una darrera produïda per les televisions autonòmiques amb Juanjo Puigcorbé. A més s’han realitzat quatre adaptacions cinematogràfiques: Tatuaje (1979) de Bigas Luna amb Carlos Ballesteros, Asesinato en el Comité Central (1983) de Vicente Aranda amb Patxi Andión,  El laberinto griego (1990) de Rafael Alcazar amb Omero Antonutti i Los mares del Sur (1991) de Manuel Esteban amb Juan Luis Galiardo.