Si d’ací un parell de milers d’anys algú vol saber què feia una piràmide en el cementeri d’Alcoi  o per què durant les primeries del segle XXI els ciutadans en lloc d’estendre roba al balcó penjaven cartells on es podia llegir ‘SE VENDE’ o per què un grup de barbuts amb pinta de llenyataires es reunien a la plaça de Dins per ballar el charleston, no tindrà més remei que acudir a Paco Grau. O als hereus perquè d’ací un parell de milers d’anys no estarà per moltes alegries

Haurà de recórrer a ells perquè disposaran d’un arxiu gràfic tan extens com el del No-Do que abastirà un període similar de temps. Al cap i a la fi el No-Do va estar en actiu durant 34 anys i Paco ja en porta 37 (i el que li queda) des de que va començar l’any 1978 com a reporter gràfic al Ciudad, d’on va passar a l’Información, a les revistes Canelobre, Valencia Setmanal i El País que va utilitzar com a trampolí per saltar, ara fa tres anys, a ‘Tipografia La Moderna’

Haurà de recórrer als hereus no nomes perquè ells disposaran de la crònica en imatges més completa de la ciutat d’Alcoi, de la comarca de l’Alcoià, del País Valencià i de bona part de l’estranger. Ni tampoc per la gran qualitat tècnica i l’alt valor artístic de les fotografies que -per cert- per prevenir desil·lusions, farien be de portar escrites en lloc visible l’advertència: ¡No lo intenten en sus casas!. Perquè podríem gastar-nos l’equivalent al sou d’un any, o dos si som mil·leuristes, en filtres, càmeres i objectius i ni en somnis arribaríem a fer una foto com les que Paco fa a diari amb la mateixa facilitat amb que respira.

Però sent important, la quantitat i la qualitat tampoc són el valor principal d’aquestes fotografies. Des del meu punt de vista, el més destacat és el que a  ‘Tipografia La Moderna’ vam batejar com ‘la mirada de Paco Grau’, malgrat que això de  ‘la mirada’ sone a programa religiós apostòlic presentat per un capellà amb sotana a la una i mitja del matí.

La mirada és el que fa que les fotografies de Paco siguen úniques i singulars i que actuen com l’Aleph del relat de Borges. Com un mirall on conflueixen totes les coses: el humor, l’amor, la bellesa, la sordidesa, la crueltat, la tendresa, la  vida, la realitat, i que des d’ací es reflecteixen al món creant una espècie de poema visual. O millor -com diu Javier Llopis al catàleg de la exposició- un relat curt. De fet, qualsevol de les fotos de Paco Grau conté més suggeriments i històries que moltes novel·les d’èxit i infinitament més idees soltes i més propostes que qualsevol programa electoral.

És sobretot per eixe do que li permet agafar mossos de realitat i mastegar-los per a nosaltres descobrint-nos el que, de vegades, han estat incapaços de percebre els nostres sentits en viu i en directe. Per eixa capacitat d’abastar i explicar la lletjor i la bellesa del món, per eixa facilitat de transcendir des del particular a l’universal, per la seua intuïció i per la seua generositat hem de donar les gràcies i l’enhorabona tant a Paco Grau com a la seua mirada.

I també, com no, al consell de redacció de Tipografia La Moderna que van estar molt vius per embolicar-lo en aquesta aventura i suficientment espavilats per a mantenir-lo enganyat tres anys, amb promeses de glòria, fama i riquesa. I també –com no- a Mutua de Levante una entitat que ha tingut la perspicàcia i el bon gust de col·laborar des d’un primer moment amb Tipografia La Moderna (a l’igual que fa amb tantes altres institucions culturals, socials i esportives d’Alcoi i d’arreu el País Valencià) i al departament de màrqueting que ha estat l’artífex d’aquesta magnífica exposició que ara inaugurem.

Per tot això i allò, volem demostrar-los la nostra satisfacció i el més sincer agraïment tant a Tipografia La Moderna, a Mutua de Levante i  a Paco Grau. I no només en nom de tots els que avui som ací presents, sinó també en els d’aquells que  dintre d’un parell de milers d’anys es preguntaran què feia una piràmide en el cementeri d’Alcoi – a 4.000 i pico quilòmetres de distància del Valle de los Reyes sense que es tinguen notícies de que cap faraó de la IV dinastia haguera governat a la ciutat.  Moltes gràcies i bona nit.