Açò és un món de bojos! Quantes voltes no hem dit, o escoltat, aquesta expressió referida a fets o circumstàncies de la realitat que considerem inversemblants i fora de tota raó. I, tot i que és un tòpic massa repetit, estem cansats de veure que la vida real,sovint supera la ficció.

L’última novel·la de Francesc Gisbert, Un món de bojos,  – amb el títol ja ho deixa ben explícit–  ens posa davant d’uns personatges i situacions que, de primeres, ens semblen esperpèntics i inversemblants, però conforme avança la trama vas percebent semblances i coincidències ben evidents amb la realitat del món dels nostres dies: fets i personatges que te’ls pots trobar al carrer en girar el cantó, o d’altres que t’entren a casa només engegar la televisió i t’apareixen fins i tot en la sopa o, encara pitjor, ja  formen part de la nostra forma quotidiana de viure i no ens n’adonem. El que en principi tan sols semblaven situacions grotesques que, amb el peculiar estil narratiu de Gisbert, et feien riure, vas veient que va de debò i no tot és tan bonic i et vas quedant amb una carassa apesarada o, si més no, meditativa. Perquè aquest món de bojos els  formen el barris marginals, la immigració, els tripijocs per viure i sobreviure,  la influència dels mitjans de comunicació en les nostres vides amb realities ben irreals que són seguits massivament, el poder de la informació i la  publicitat, l’avidesa empresarial de les multinacionals, la sanitat com a negoci, els problemes de l’educació, la violència domèstica i, en definitiva, tantes aspiracions i frustracions personals.

El llibre, no cal dir-ho, és ben interessant, no te’l pots deixar. Francesc Gisbert és dels narradors que té la gràcia de contar-te les històries com si estigueren passant davant d’ell ara mateix, o en va ser testimoni ahir. I, per a mi, el mèrit més important és que ho fa amb un llenguatge que flueix clar i precís, farcit d’expressions que retraten perfectament la situació i els personatges de la història (em recorda el parlar dels meus majors que tenien la paraula o la frase plena de saber i sentit per a cada moment). Mireu aquest fragment si no és bona mostra: “Sempre he considerat el meu fill un tronera tocacampanes i un embolicador excurabutxaques, però capaç d’entabanar el dimoni i de clavar un clau per la butxaca. Un pervertit sexual a qui tant li feien clòtxines  com caragols”. En la realitat valenciana actual, on la influència del castellà i d’altres llengües està empobrint cada dia més la nostra parla quotidiana, el llenguatge que empra Francesc és tot un model de com podem emprar el ric bagatge lingüístic que tenim  en les més diverses situacions. Un llibre ben escrit, que us farà pensar i riure