Amb l’excusa de la novel·la, el que pretén l’autor és recuperar, o almenys recordar a la gent, un vocabulari emprat al món rural d’un ambit d’ús col·loquial molt estés en el seu moment però prou perdut a l’actualitat.

La novel·la comença un dimecres d’octubre de 1984. El dia marcava tronades però, la família de Taulellets rematava l’arreplegada de l’ametlla a un bancal retirat de la carretera on la coincidència casual o premeditada, de la sobtada aparició d’una parella forastera, com escopetada de lladre, coincidirà amb un temporal de llevant que abocava l’aigua a cànters. Aquesta concordança destorbarà la “seguideta” ablanida de qualsevol tardor en el poble d’Alfafara, ubicat a l’ombria de la Mariola.

La presència, breu però intensa, d’aquesta parella curiosa i de la pluja, ens permetrà viure, reviure o conviure amb persones i fets de tots els colors i ens aproparà a conéixer o reconéixer (i estimar!) un tastet el nostre món rural amenaçat per un malviure, tan accelerat com irrespectuós, amb les persones i el seu entorn. La quimera per reivindicar la rellevància del llenguatge en aquest escenari amerarà tot el relat.

Àlex Agullò, segons es defineix a sí mateix, és aprenent de persona, treballador per la pau i ciutadà del món amb els peus i l’ànima ben arrelats a la terra que el va parir, amb el seu país(atge), la seua llengua i la gent que fa poble, solidari, per ací i per tot arreu.

Membre fundador del COCUPANCA (col·lectiu per la cultura de pau i no-violència del Comtat i l’Alcoià). De més jove pintava quadres; de fet la imatge de la portada és un fragment d’un quadre seu. També escrivia alguna coseta emprant el poc temps que li permetia la docència directa i les activitats vinculades a la professió de mestre a més de les obligacions familiars (a casa s’ha compartit de sempre, i mai ha assumit allò de feines de la dona en què l’home ajuda). A hores d’ara jubilat (no retirat), continua treballant amb la mateixa il·lusió, però menys empenta.

Ara està revisant escrits: este llibre n’és una mostra. Continua fent algun poema, sempre aprofitant el ritme més ablanit que aporten les circumstàncies actuals. També continua fent alguna coseta esporàdica (tallers, jocs, contes o explicacions…) sempre en pla altruista. I com a «obligació» més sistemàtica, prepara i dinamitza una sessió setmanal d’un taller d’entrenament mental (de la memòria diuen elles i ells) a un club de persones majors.

Continua, com fa més de quaranta anys, arreplegant refranys, dites i frases fetes que apareixen en qualsevol conversa en què estic present.

El llibre, a petició de l’autor, està editat amb paper reciclat i com tampoc podia ser d’una altra manera, si generara qualsevol guany, aniria íntegrament a alguna ONG