El mot pentagrama, títol d’aquesta exposició, remet al vocabulari musical. Hom pot pensar, doncs, que es tracta d’una mostra dedicada a la música, amb harmonies i melodies com a fil conductor de la creació plàstica. Aniríem desencaminats. I no.

Estem davant d’una mostra coral, formada per cinc artistes de trajectòria ja sòlida i reconeguda, que tenen en comú el fet de disposar d’un llenguatge i estil ben marcat al llarg de la seua producció. Ja és un encert, doncs, reunir en una sala cinc formes tan diferents i específiques d’entendre l’art, amb poètiques pròpies i consolidades al llarg d’anys de treball professional. Afortunada selecció d’autors de mètodes i estils diversos que esdevé un exquisit tast de pluralitat en què unes i altres obres se sumen i complementen per permetre a l’espectador gaudir de la varietat.

Seria així fàcil, donats el títol i les característiques, apel·lar a una simfonia interpretada per cinc solistes de luxe. El visitant gaudiria d’un concert magníficament interpretat, amb una partitura capritxosa i heterodoxa que ens portaria de la quietud al caos i de la vibració de nou al repòs.

Però, i tal vegada es tracte d’una simple percepció subjectiva, la reunió artística que ens brinda l’Àgora amb aquests cinc autors de les nostres comarques suggereix una elucidació diferent i paral·lela: cinc llenguatges i cinc formes d’expressió que dialoguen amb el visitant. Diferents discursos que se superposen i es contrarresten, generant un col·loqui artístic pluridisciplinar.

Per exemple, a les obres reflexives i reposades, alhora palpitants, de Rafael Calbo, amb la seua pulsió d’agitació onírica latent, pot respondre la producció matèrica i enrabiada de Ximo Canet, que presenta una proposta heterogènia sobre l’aigua com a principi de l’existència i com a impuls vital. Moisès Gil tal vegada intervindria aleshores reivindicant una reflexió sobre l’equilibri i el caos amb les seues estructures entre expressionistes i constructivistes, convidant a empatitzar amb els desnortats pobladors de les seues escenografies. I Domingo Millán potser contestaria amb els seus ovípars universos de convulsió interior embolcallada amb una pàtina de pau, covant multituds que esguarden. Tal vegada, esguarden els objectes creant àmbits d’Eduard Corbí, que reinventen i reconquereixen l’espai i insten l’espectador a formar part de la seua habitabilitat.

Estaríem davant una tertúlia plàstica, doncs, que ens permet copsar diverses formes d’entendre la plàstica; cinc itineraris personals ben afiançats d’interpretar l’art a través de diferents camins que feliçment conflueixen en una mateixa sala, excel·lent mostra de la fortalesa creativa d’alguns dels nostres artistes més reeixits.