L’altra nit vaig buscar la pel·lícula, que no és altra que «L’exorcista», una de les que més m’han impressionat des de sempre; especialment, per una escena: aquella en què el sacerdot rep la carta on el bisbe li encomana la feina, que ell sap serà dura. Combatre el dimoni no és tasca senzilla. I a continuació, en canviar el pla, quan el taxi arriba a la casa i Max von Sydow baixa entre l’enterbolida llum d’un isolat fanal i l’acompanyament de la música de «Tubullar bells», de Mike Oldfield.

En realitat, no sabia que l’actor era Von Sydow, simplement que era un capellà, un religiós que va a ajudar el proïsme contra el dimoni -el mal, amb totes les majúscules- i que sap on va perquè ja en té, d’experiència; en fet, va a la mort, una tràgica mort de guerra, la guerra del bé contra el mal. La vaig revisar amb emoció i com homenatge personal i l’endemà, vaig parlar-ne als meus alumnes d’ESO i, amb sorpresa, vaig comprovar que molts la coneixien: és la de la xiqueta, profe? El seu nom era Regan, per cert.

Cal tenir-ho clar, aquesta generació post Harry Potter el passat no l’acaba de situar i el món ha avançat molt ràpidament, com un llamp, però de vegades fa goig comprovar que les coses bones són atemporals. També he tingut cert èxit amb «Jason y los argonautas»: profe, de 1963? Em van preguntar… N’hem vist una part i els agrada, a alguns almenys.

És un acomiadament simbòlic de Max von Sidow, un actor del qual és impossible referir ni tan sols una mínima part de totes les coses meravelloses que ha fet. Per a mi queda el record simbòlic mitjançant una escena que em va marcar i que encara ho fa.

Fins sempre, pare Merrin.

Del Blog Allò que ix del teclat / Lo que sale del teclado.https://elblogdemarioc.blogspot.com/