“Vespres de molt dies de no  res” així diu el refrany popular, és clar que tot refrany té un origen en alguna realitat concreta  i que s’ha volgut  fer, per mig del refrany, una llei universal de lo que és simplement casual. Avui vull parlar d’una d’aquestes casualitats; m’havien convidat a un concert de jazz a càrrec de trio “Dixie swing trio” en la seu social de la Coalició de Compromís  que està al costat de la costera del Gurugú.

Doncs bé, quan em dirigia al concert, baixant per Oliver, escolte música que venia del passeig de Cervantes, era cert, hi havia un grup de joves músics tocant enmig del passeig, això m’alegrà; més endavant en el Parterre em trobe a un altre grup que trau la seva música al carrer, allí em diuen que hi ha uns quants grups distribuïts per l’espai  que anomenem “la volta als ponts”; si tenim en compte que el dia anterior va haver un concert organitzat pel club de jazz Mussol, amés, si mires les cartelleres dels teatres o del Centre Cultural que a hores d’ara estan plenes ofertes culturals, podem afirmar que estem en les “vespres de molt…” però, vespres de què?

El cas és que Compromis, en aquest aspecte, es manté fidel a la seva aposta per l’art i la cultura i, dins d’un reduït espai, ofereix a tothom concerts, recitals, exposicions..etc. Hi ha qui s’ha quedat en ganes d’acudir a aquest concert per no significar-se en una ideologia concreta, em sap greu per ells perquè s’han perdut un bon recital de música dixieland  i manouche i perquè la cultura i l’art estan per damunt de opcions ideològiques.

Tres musics: José Manuel García a la guitarra, Moisès Olcina al saxo i Mike Summer a la tuba, ens varem oferir una molt bona interpretació d’aquest tipus de música originària de Nova Orleans i de França, dixieland  i manouche respectivament. Mike Summer inclús es va arrancar a cantar dos temes i ens va contar que a la Gran Bretanya hi ha una dita popular que diu “que sone la música fins a que es creme la casa” i això és el que passa quasi literalment a la seu de Compromís perquè la gent va vibrar al ritme d’aquestes músiques.

Sols em resta felicitar a la Coalició de Compromís per aquestes iniciatives que no ens deixen caure en uns “…dies de no res”.