Podríem parlar de la festa de Moros i Cristians d’Alcoi com la festa d’un poble contradictori que fa de la memòria un present continu, abraça la derrota amb dignitat i valora la victòria sense massa entusiasme.
Podríem parlar així dels Moros i Cristians d’Alcoi, d’una forma poètica. Però m’agrada més com ho fan Pep Jordà i Javier Llopis, que tracten la nostra festa amb una ironia elegant, mai susceptible de ser entesa com propaganda turística o exaltació litúrgica.
En els textos de Pep Jordà i Javier Llopis les contradiccions internes que desperten els pasdobles dianers escoltats amb la ressaca de la Nit dels Músics, l’olor de pólvora de l’arcabús encara calent o la túnica planxada i a punt per iniciar el ritual de la metamorfosi… deriven en una mirada escèptica. Inclús diria que tendra, I, sobretot, una mirada tan intel·ligent que al seu costat tota la retòrica que ha alimentat els últims cinquanta anys festers resta més amoixamada que el lleó de la Metro Goldwin Mayer.
Pep Jordà i Javier Llopis no són festers, però serien uns perfectes cagafilaes. No sabrien mai on pondre: els molestaria l’escata dels Muntanyesos i la faixa dels Contrabandistes, les corretgetes, les xapetes, les agulletes… I què vaig a dir del pintor Manolo Antolí que s’escandalitzaria tothora amb els dissenys de tratges i boatos, sempre en equilibri arriscat entre les llegendes de les Mil i una Nits, Espartaco, els herois galàctics o un Concurs de Drag Queens.
Tanmateix tots tres –Jordà, Llopis i Antolí- s’acosten a l’univers fester sense fer sang. Són esplèndidament contradictoris i com en el poema de Salvador Espriu “estimen aquesta vella, covarda, tan salvatge festa” i jo afegiria, parafrasejant un bufat a la porta del Bar Dharma: “vella i borratxa… botifarra¡” . En el fons, i encara que no els faça massa gràcia, amb tanta dedicació erudita a la monografia local, duen camí d’esdevenir uns clàssics i que se’ls dedique un carrer al Polígon Cotes Altes al costat de Radio Alcoi i el Diari Ciudad.
Pep Jordà i Javier Llopis en compte d’aprofitar el seu humor per a escriure un sainet com cal se n’agracien rebufant-se-la d’il·luminats historicistes i defensors de les essències. Algú podria titllar-los d’iconoclastes, però jo crec que en ells trobem la millor tradició canalla, imperenne i republicana. Darrere la seua mirada s’arrecera l’elogi dels botxinxes, dels xamadors de coto-i-cau i de tot l’univers antiheroic que arranca en els cartutxeros, conserges, xambiteros, malditos i culmina en el Tirisiti amb el seu vol cap al nihilisme més absolut.
Front a la festa de Moros i Cristians multitudinària, espectacular i glamorosa ells reivindiquen una mirada filtrada pel prisma lisèrgic del cafè-licor sense els atenuants imperialistes de la Coca-Cola ni el toc impostor de la mentideta. Front a les filaes convertides hui en regnes de la coentor i la cardamenta ells defensen els menús de cacaus i tramussols. Front a l’èpica de Don Pelayo ells s’enxorlen amb la perruca de Puça .
Amb tot aquest pastitx ells han escrit un llibre, irreverent i – ara faré servir un qualificatiu cursi que ells mai no voldrien escoltar- “entranyable”. Un llibre tan contradictori com ho som tots els que vivim en aquest poble, sempre a meitat de camí entre la Revolució del Petroli i el Xavi Castillo de “açò ho pague jo”. En el fons les seues pàgines festeres reflexen la contradicció d’un poble capaç de tindre dos patrons contradictoris: Jordi, “Matamoros”, i Mauro, etimològicament, “moro”. Com canta Antonio Machín en el seu bolero: “cómo se pueden querer dos Alcoi a la vez y no estar loco”.
