Aquest darrer mes de febrer, podem estar de molt bona enhorabona a la nostra terra. La flautista castellonenca d’Almassora, ha estat guardonada amb el primer premi al Grachtenfestival Conservatorium Concours, als Països Baixos. Amb Roser, vaig tenir l’oportunitat de fer música junts per a diverses gravacions d’orquestra i jazz a Macedònia aquest passat 2024. Roser, estudia al Conservatori Prince Claus de Groningen, des d’on ha participat al concurs, i s’ha emportat el primer premi. Deixem que siga ella mateixa qui ens conte un poc aquesta fita, des de l’entrevista que vaig poder tenir el plaer de mantenir, quan em vaig assabentar de la noticia i el guardó.

Enhorabona pel guardó. Supose que és una fita molt important per a tu. Com és aquest concurs? Quin funcionament te?
Doncs aquest concurs forma part de les diferents activitats i concerts que organitza el Grachtenfestival, a Àmsterdam. On apart de diversos concerts durant tot l’any, existeix aquest concurs d’interpretació. El festival Grachten és pot ser un dels més importants de música als Països Baixos, especialment en estiu. Doncs be, aquest concurs és per a estudiants dels diferents conservatoris del país, on cada conservatori, envia un o dos participants. A la ronda semifinal s’escullen dotze, que després passen a ser seleccionats sols 6 per a la final.

Com d’important és aquest concurs, a nivell nacional i inclús internacional?
Especialment dins del país, és un concurs molt reputat entre els estudiants especialment, ja que pràcticament al guanyador o guanyadors, en cas que siguen un petit grup de cambra, sels considera els millors estudiants del país. També, el premi no és sols el renom que puga tenir, i la part econòmica, ja que et dona la oportunitat de ser artista del Grachtenfestival i realitzar un gira de concerts a llocs de gran importància dins del país, tant dins, com fora del festival.

Com es va desenvolupar tot el procés del concurs?
Be, doncs una primera preselecció i les rondes semifinals van tenir lloc a finals del 2024, i més avant, la final va tenir lloc aquest passat febrer.

Com t’assabentes del concurs i et decideixes presentar? Alguna motivació especial? Era un concurs on sempre havies volgut participar?
Em vaig presentar com a motivació per posar-me en forma amb el piccolo, ja que recentment he estat desenvolupant molta activitat amb aquest instrument, i era una manera de forçar-me a destinar-li més hores i pràctica, ja que tot el repertori, i l’instrument amb el que em vaig presentar, era amb piccolo. A l’inici, ho vaig agafar com una prova amb mi mateixa, i com un repte, però mai vaig esperar guanyar el concurs, o inclús a vegades passar a ser tan sols finalista. Va ser a una classe, on el meu professor em va fer veure la responsabilitat del repte si realment em volia presentar, ja que estaria representant el meu conservatori, apart del pes que suposa a nivell personal, participar a esdeveniments així.

Vas participar solament tu des del teu conservatori, o hi havia algun altre company?
Del meu conservatori vam ser seleccionades una companya percussionista, Nora Takács i jo, que també va passar a la final amb mi. Cosa que no sempre sol passar.

Com va ser la final? Alguna cosa que vulgues recalcar?
Doncs a la final podíem interpretar 15 minuts de música, cosa que ens permetia ampliar el repertori de la semifinal, que sols en comprenia 10. També, ens demanaven una presentació del nostre repertori.

Veig que aquest concurs te algunes particularitats que altres no, veritat? Que ens podries mostrar del que es surt del convencional?
Sí, és cert. Aquest concurs no és com altres on els participants sols van, interpreten el seu repertori i reben una puntuació. Per a aquest, ens demanaven que explicarem el nostre repertori, i aquest també havia de tenir propostes innovadores, i que un poc ens definiren. EN este sentit, crec que això em va beneficiar, ja que moltes vegades m’agrada eixir del purament clàssic, innovar, i combinar repertori tradicional i clàssic amb noves formes d’estar a l’escenari. Vaig presentar part del repertori amb obres contemporànies i amb la participació d’un compositor holandès, i algunes amb també pistes pre-gravades que feien l’acompanyament.

Una de les obres que més vaig gaudir, va ser un arranjament que jo mateixa faig fer sobre una fantasia de Telemann, utilitzant loop station, cosa que pense que va agradar molt, ja que era una proposta nova, però al mateix temps tenint un apropament del repertori clàssic i barroc, cap a un concepte més trencador i modern. Crec que va ser aquesta peça la que em va fer guanyar, la veritat.

Tocaves solament tu a la teua ronda final?
No, vaig estar acompanyada per la companya pianista Bea Galán, a qui també haig d’agrair enormement haver arribat fins ací, i també és una excel·lent intèrpret. També, la meua companya percussionista va quedar segona al concurs, per tant també molt feliç que els dos primers premis queden al nostre conservatori, i per a mi es quasi com si haguérem guanyat totes tres.

Com resulta seguir amb la vida després d’haver guanyat aquest concurs? Has tingut algun canvi fort, com un abans i un després?
Al principi va ser pràcticament la sorpresa d’haver guanyat el primer premi, però poc a poc, quan tornes a les classes, i pel conservatori la gent et va felicitant, i posen cara a un nom i al premi, em vaig anar donant compte poc a poc de la importància que tenia. A més, el fet de que no ho guanye una persona dels Països Baixos, ja és una fita important, i també, que no siga dels conservatoris de Rotterdam o Amsterdam, és també una excepció.

Alguna anècdota o curiositat que t’haja passat al voltant de tot el procés del concurs? 
Doncs la veritat és que sí. La setmana anterior a la semifinal, em van assignar un projecte d’orquestra al meu conservatori que pràcticament coincidia amb els dies de la final, cosa que em va furtar molt de temps de preparació, ja que teníem un programa d’intercanvi amb el conservatori de Bremen, amb la primera simfonia de Mahler. Per suposat no volia renunciar a l’oportunitat de fer eixe repertori, i volia gaudir la experiència de l’intercanvi també, però a la vegada, em feia patir la falta de temps.

Van ser uns dies de molt cansament per estar en forma per a la final, ja que el desgast de l’orquestra també era fort. De fet, la final, es va celebrar el dia 8 de febrer, i tant el 7 com el 9, havia d’estar a Bremen amb l’orquestra. Amb falta de son i cansament, no estava ben descansada, i realment no tenia massa confiances amb la final, però això pot ser em va ajudar, ja que al no estar massa convençuda de si estaria al meu 100%, a l’hora de la veritat a la final, no vaig tenir pràcticament nervis, i em vaig concentrar de seguida. Qui sap, pot ser això va ser decisiu encara que abans semblara que era el pitjor que em podia passar.

Recorde les meues participacions amb la jove orquestra nacional dels Països Baixos, on apart de projectes simfònics, també teníem grups experimentals, orquestra de jazz i bandes sonores. Veig que aquesta altra part més innovadora, ja que així ens contes que es desenvolupa al concurs, és una cosa molt, holandesa, podríem dir…
Sí, completament. Aquest concurs, a diferència d’altres, mira per innovar. Però no sols ací. SI observem l’orquestra nacional del país, no sols tenen repertori simfònic clàssic. A molts programes fiquen repertori d’estrena, amb electrònica, música experimental, i és una cosa bastant comú a les programacions. De fet, això fa que molta gent jove s’anime a consumir música en directe de tot tipus. Jo allí observe que molta gent considera abans anar a un concert que anar de festa, com vulgarment anomenem.

Sí, pot ser hauríem d’aprendre al nostre país de com ells agafen la cultura i la manera de consumir-la. Aleshores, veig que és un tipus de societat i ambient on et trobes a gust, veritat?
La veritat és que sí. Em veig quedant-me ací. El meu somni seria poder formar part d’una orquestra professional ací, ja que el tipus de societat i projectes que es mouen, van molt amb la meua personalitat. Ací, amb tant projecte nou, l’ambient et fa ser molt crític, i també et fa descobrir no sols el repertori que t’agrada, sinó el tipus de músic que vols ser, i hi ha cabuda per a tot.

I com és de fàcil o de difícil establir-se allí, i viure únicament de fer música?
Com a tots els llocs, cal esforçar-se i estar sempre molt actiu, però en comparació amb Espanya, la complicació és molt inferior. A nivell de comoditat, és molt gratificant en general, perquè veus que l’esforç normalment es recompensa, i hi ha moltes eixides a molts tipus d’espectacle amb la música. Desgraciadament a Espanya no hi ha massa orquestres ni places a elles, i tot el món acava buscant una combinació a diverses agrupacions o amb la docència, però amb molta dificultat per tenir un lloc estable i fixe. Ací és un poc el contrari, costa molt menys innovar, i també pots dedicar-se de forma molt més fàcil a estar a un escenari, en compte d’haver de buscar estar a l’aula.

Doncs amb aquestes línies espere que hagen pogut conèixer millor Roser, descobrir que tenim grans i bons talents arreu del món, i especialment, celebrar el seu premi i compartir l’enhorabona tan lluny com puguen arribar aquestes paraules