Fa una pila d’anys, molts abans de que Coco de Barrio Sésamo ens ensenyara a distingir entre fora i dins, lluny i prop, dalt i baix, gran i menut ‘Tierra de Gigantes’ ens va descobrir les proporcions i ens va ajudar a entendre que a l’univers existeix el que és infinitament gran i infinitament menut. Cosa que anys després ens ratificaria ‘L’increïble home minvant’.
La sèrie estava ambientada en un futur llunyà on l’home havia arribat a un nivell tecnològic molt avançat que havia permès als EE.UU. crear una nau de passatgers anomenada ‘Spindrift’ capaç de volar per l’estratosfera.
Dos puntualitzacions. Primera. El futur llunyà es situava al 1983 i perquè vegeu l’abisme que, de vegades, separa la realitat de la ficció us adjuntem alguns titulars d’eixe mateix any: ‘El duo Pimpinela lanza el disco Hermanos en el que figuran los temas A esa y Una estúpida mas’; ‘El guerrero perdido se alza con el máximo galardón en el CUTRECON, el festival de cine cutre de Madrid’; ‘Llega el topless a las piscinas españolas’; ‘Boda del torero Francisco Rivera Paquirri con la tonadillera Isabel Pantoja’,’ El rey Juan Carlos sufre una fisura en la pelvis mientras esquiaba en Gstaad’ Hi ha coses que no canvien mai…
Segona. La nau Spindrift, que significa ‘rosada del mar’, tot i que per fora semblava una construcció de Santiago Calatrava en concret el Palau de l’Òpera de València (al que s’assembla com un ou a un altre ou) per dins tenia tot l’aspecte d’un autobús de línia, com el que feia el trajecte Alcoi-Alacant per Xixona, barrejat amb butaques i decoració d’un bar d’ambient.
La qüestió és que el 12 de juny de 1983, mentre la Spindrift realitzava un viatge estratosfèric entre els EE.UU. i el UK una interferència solar va afectar el sistema de navegació de la nau i tot seguit (les desgràcies mai no venen soles) una estranya llum la va atraure sense que pilot i copilot puguen fer cap altra cosa que suar, doncs sabien que mai s’ha d’anar cap a la llum.
Al final, la nau va travessar la lluminària i va aterrar en el que tots creien que era sòl britànic. Gran error, perquè en realitat la llum els havia portat a un planeta habitat per essers humans, animals i plantes gegants. Cosa que hauria pogut provocar una sorpresa majúscula als espectadors de no haver-ho desvetllar anticipadament l’inoportú títol: Terra de gegants.
A partir d’ací en cada episodi els tres tripulants de la nau i els quatre passatgers se les havien de vore i de desitjar per sobreviure en un ambient hostil habitat per animals domèstics mastodòntics i cosins de Zumosol més ximples que un llapis que intentaven atrapar-los per apoderar-se de la seua tecnologia, per utilitzar-los com a joguines o, potser, per a fer-los servir en perversos jocs sexuals (açò últim era únicament producte de la meua imaginació infantil malaltissa) mentre els espectadors en cada nou capítol anàvem descobrint les possibilitats defensives d’una forquilla, les dificultats per fer puenting des d’una cadira o les mil aplicacions que té un didal, alt temps que amb la diferencia de proporcions compreníem que: En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira. O com en el cas que ens ocupa del metre amb el que es mesura.
Títol original: Land of the Giants
Gènere: Ciència ficció de pèrdues i complicacions tecnològiques
Data d’emissió original: 22/09/1968 – 22/03/1970
Productor i creador: Irwin Allen
Actors principals: Gary Conway (Capitá Steve Burton) – Don Marshall (Copilot Dan Ericksson) – Don Matheson (Enginyer Mark Wilson) – Kurt Kasznar (Commandant Alexander Fitzhugh) – Stefan Arngrim (Barry Lockridge) – Deanna Lund (Valerie Ames Scott) – Heather Young (Betty Hamilton
