L’altre dia vaig acabar de llegir un dels llibres que em van portar els Reis Mags. Una biografia del cantactor Albert Pla escrita per Pep Blay qui  -entre d’altres coses-  és un reeixit periodista musical que ha entrevistat estrelles com Lou Reed, The Cure o Nick Cave i que té al calaix les biografies dels dos grups de rock catalans per antonomàsia: «Sopa de Cabra. Si et quedis amb mi» i «Els Pets. Cara a cara»

El llibre no està gens malament. A més de tindre una estructura de novel·la, la qual cosa li fa guanyar interès, inclou una trama judicial (fins l’últim moment no saps si Albert Pla concedirà la desitjada entrevista a Pep Blay o si el periodista acabarà amb l’esborrany a la presó) que et manté en tensió durant 340 pàgines. A més resulta molt interessant  (sempre  que t’interesse la persona i/o el personatge d’Albert Pla) està ple d’entrevistes i de gent que ha col·laborat o col·labora amb ell i que dibuixen  -tot el que es pot dibuixar – la dimensió artística i personal d’Albert Pla.

També hi ha un important anecdotari. Gràcies a ell, per exemple, m’he assabentat que Albert Pla va ser campió de Catalunya de natació en les categories infantil i juvenil, i campió d’Espanya en estil papallona. Que és una informació que si ho mires bé no t’aprofita de massa però que pot servir per encetar un conversació sucosa a la barra d’un bar o a un esmorzar de fila quan l’ambient esdevé una mica somordo.

I una altra cosa curiosa és que en aquest llibre de 365 pàgines surten citats quatre vegades 3 artistes alcoians. Ovidi Montllor (2); Camilo Sesto (1) i Sol Picó (1). Curiositat que ha aprofitat està humil revista digital de províncies (digues-li províncies, digues-li comarques) per compartir-la – a la manera de les xafarderies – amb els seus cultes lectors.

La primera cita es de Francesc Sánchez, aleshores productor d’Albert Pla, explicant el camí que va portar al cantant a elaborar el disc ‘Supone Fonollosa’ dedicat al poeta barceloní José María Fonollosa. Un poeta que es va mantenir inèdit i al marge de corrents literaris i totalment desconegut per crítica i públic entre 1961 i 1990, i que va morir un 7 de octubre de 1991 el mateix dia que Quico Pi de la Serra havia convidat Albert Pla a un recital del poeta. Francesc Sanchez ho conta així:

“Hay otro detonante del espectáculo: Albert fue a ver a un monstruo de la Nova Cançó como Ovidi Montllor recitando poemas de Jose Maria de Sagarra, un clásico de la literatura catalana. Pla se planteó dos retos: el primero, ¿y si en lugar de decir poesía de un clásico que se conoce, se dice poesía de alguien que no se sabe ni quién es? Y en segundo lugar, alucinó viendo al pobre Ovidi, moribundo y afónico durante una hora y media, poniéndose en el bolsillo al público que le aclamaba. No paraban de pedirle bises. ¡Era una bestia recitando! El reto de Pla era conseguir que alguien como él se atreviera con Fonollosa y al público no le diera más pena que otra cosa”

De fet l’admiració el cantactor català per l’Ovidi Montllor i la inspiració que va suposar en aquest treball va fer que l’Albert dedicarà el disc ‘Supone Fonollosa’ al cantactor alcoià. Vegeu al llibret interior al CD: ‘Dedicado a OVIDI MONTLLOR’

Una altra referencia a l’Ovidi és de la pròpia collita de l’autor a propòsit Somiatriutes aquell bonic CD fet amb col·laboració amb  Pascal Comelade. Diu Pep Blay:

El repertorio de Somiatriutes lo completaba una canción emblemática del espíritu contestatario catalán: ‘Porque quiero’. Se trataba de una adaptación al castellano de uno de los grandes clásicos del malogrado autor valenciano Ovidi Montllor. Este cantante y actor lleno de genio y figura, que surgió en los años setenta en el ámbito de la Nova Cançó, fue abandonado en los márgenes de la cultura por sus posiciones incómodas contra el establishment y su visión del comunismo, hasta su muerte. Para Pla, un auténtico referente.

La tercera referència esta relacionada amb l’altre gran cantant alcoià, Camilo Sesto, i tot i que resulta menys sucosa com a anècdota queda. La relata Jordi Busquets, guitarrista, compositor, productor,  un dels fundador del grup de rock SAPO i col·laborador habitual de Quim Portet i Albert Pla.

Lo de Tijuana es una locura. Nos encanta. Además de la ciudad, la gente, las calles, los bares, el tequila, el peyote… hasta los periodistas. En una rueda de prensa uno le preguntó algo increíble:

– Como artista español, ¿nunca se le ocurrió cantar como Julio Iglesias, Raphael o Camilo Sesto?

A lo que Albert respondió:

– No, no tengo esa maravillosa voz que tienen ellos.

¡Eso es tacto! com dirien Les Luthiers.

La quarta i última referència menciona a Sol Pico Monllor, la ballarina i coreògrafa alcoiana que compta al seu palmarès amb 10 premis MAX, amb el premi Nacional de Dansa de Catalunya, el Ciutat de Barcelona de Dansa i el Premi Nacional de Dansa.

El espectáculo Dali Canta en la plaza del Museo Dalí, en Figueres el 2 de septiembre de 2011 celebraba el décimo aniversario del festival local ACUSTICA. Actuaron, a parte del propio Albert Pla, Estrella Morente, Kiko Veneno, Martirio, Love of Lesbian, Dolo Beltran (Pastora), Pau Riba, Gerard Quintana, Enric Casasses, Ana Torroja y la bailarina Sol Picó, que danzó sobre la voz original del genio.

Per cert entre les moltes arestes del poliedre que es Albert Pla – que de fet som totes les persones- i que es desvetllen al llibre ‘Albert Pla: Todo es mentirà’ hi ha una que he trobat a faltar, a saber: ¿Qué fue de la agria polèmica entre Quico Pi de la Serra i Albert Pla? ¿Que va passar perquè es trencarà eixa profunda amistat que els unia?

Quan Pep Blay li sol·licita una entrevista l’any 2013 a Pi de la Serra per parlar d’Albert Pla, Quico diu: ‘Entiendo perfectamente tu razonamiento pero en referencia al tema de que me hablas no me interesa’. I quan li pregunta a Pla pel Quico l’Albert respon:  Me gusta mucho Quico, y todo lo que hace, pero tenemos cosas personales que no quiero mencionar. Y si él no ha querido hablar, me parece muy bien. Mucho menos voy a hablar yo, si él no lo hace…

I això que uns pocs anys abans (12/02/1998) en una entrevista que va concedir a La Vanguardia, mantenia el següent diàleg amb el periodista Victor.M. Amela

Bien, pues, ¿contra qué lucha usted?
Sólo contra mí mismo. En mi oficio hay mucha competencia, gente buenísima. ¡Tengo la desgracia de ser íntimo amigo de Albert Pla, que es un genio!

Usted fue su descubridor: defínalo.
Cuando de un artista se dice “es muy simpático”, mal… De Albert Pla puedo decirle que es un gran hijo de puta.

¿Es cierto que ustedes dos viven juntos y lo comparten todo, incluida la mujer?
La mujer, no. Convivimos, sí. ¡Pero qué cosas le cuentan a usted!

És una línia prima la que separa l’amor de l’odi. Ja ho deia Chrissie Hynde.