A l’hora de voler saber quin va ser el paper de la dona com a instrumentista dins de la història del jazz, el primer problema que ens trobem és l’escàs material fonogràfic (no es el cas de les cantants que sempre hi han estat presents en les formacions).
L’escriptora i periodista de ràdio Sally Placksin comentà que moltes de les instrumentistes a les que va entrevistar no havien gravat mai. El fet que moltes d’elles no havien entrat mai a un estudi de gravació era degut a que eren espais reservats a instrumentistes masculins. No cal oblidar l’entorn sociocultural de l’època que dificultava el desenvolupament de la dona instrumentista. Perquè el jazz, com la vida en si mateix, no escapa de tots els convencionalismes.
Frank Tirro, en la seva “història del jazz clàssic”, exposa que un dels obstacles que la dona ha tingut en quant al dret d’estar en l’ambient del jazz, és l’estereotipada atribució dels instruments de vent als homes i els de corda a les dones. Malgrat açò sempre hi ha hagut dones instrumentistes que tocaven amb solvència trompetes, saxofons, bateries..etc.
A finals dels anys 30 les dones instrumentistes (com havien fet abans les cantants) varen començar a obrir-se camí en el món jazzístic. En aquest fet té molt a veure la Segona Guerra Mundial que es va emportar al front a nombrosos músics, per la qual cosa les dones varen tindre oportunitat de fer-se escoltar i respectar tant pel públic com per la crítica musical. Dues orquestres femenines destacaren per l’èxit i la tècnica refinada: Ina Ray Hutton and Her Melodears Orquestra i The International Sweethears of Rhythm .
Fora d’aquestes agrupacions femenines també algunes dones es varen fer un lloc en les orquestres masculines. Podem destacar entre altres a Valaida Snow, trompetista amb Fletcher Henderson o Melba Liston trombonista en la Dizzy Gillespie Orchestra.
La presència de dones en el jazz tenia el camp molt restringit al jazz vocal i en certa mesura al piano. Però sempre hi ha hagut alguna dona trencant tendències.
Una trompetista i artista completa
Valaida Snow coneguda pel sobrenom “Little Louis” en referència a Louis Armstrong, va néixer 1904 en Tenessee ( si bé alguns biògrafs diuen que nasqué en 1900) i va morir en 1956 a Nova York.
Pertanyia a una família de músics que es dedicava a l’espectacle, de petita va aprendre a tocar molts instruments com el violoncel, contrabaix, violí, arpa, acordió, saxo, clarinet, banjo i trompeta a més de cantar i ballar. Fou una artista completa que destacava en tot el que feia. Es va decantar per la trompeta com a instrument principal i ben prompte es va fer un lloc entre els músics de jazz tocant en nombrosos grups per tots els Estats Units.
A La dècada dels 30 va ser quan va tenir més èxit gràcies a una cançó que la va fer molt popular «High hat trumpet &rithm» lo que la va portar a donar nombrosos concerts per diferents ciutats d’Europa, sent Londres i Paris les dues capitals on va ser més aclamada.
A mitjan dels Anys 30 va fer pel·lícules amb el seu marit, Ananias Berry, dels “Berry Brothers Dance Company” amb les que va tenir molt èxit. En aquesta època es contractada pel Teatre Apol·lo de Nova York i realitza diferents gires per Europa així com per països del llunyà Orient tant per actuacions com per a fer pel·lícules.
En 1941, quan viatjava per Dinamarca (que ja estava ocupada pels nazis des d’abril de 1940) es detinguda i internada en la presó de Vestre Faengsel de Copenhague que estava dirigida per la policia nazi alemanya; en maig de 1942 es alliberada mitjançant un intercanvi de presoners. Segons un dels seus biògraf “mai es va recuperar emocionalment de l’horrorosa experiència”.
En 1950 es torna a casar i segueix actuant però ja no fou capaç de recuperar l’èxit anterior.
El 30 de maig de 1956 Valaida Snow mor d’una hemorràgia cerebral, en la ciutat de Nova York, entre bastidors durant una actuació en el Teatre Palace.
De les seues interpretacions es pot destacar entre altres Caravan de Juan Tizol. En 1939 Valaida Snow va gravar Caravan acompanyada per l’orquestra “Lulle Ellboys Orkester” en un single per a la casa sueca SONORA, la cara b del disc està ocupada per un altre èxit de Snow : “My heart belongs to Daddy”.
En aquesta ocasió la polifacètica Valaida Snow introdueix el tema ‘Caravan’ cantant el text que parla de la nit sota les estrelles en el desert, per a continuar-lo amb la trompeta en una modulació perfecta que enllaça plenament amb el recitatiu, creant un cos homogeni de melodia des del començ fins al final amb una genial interpretació.
M’ha agradat, m’ha paregut un interesant article sobre una dama-intrumentista del jazz. L’autora ens dona a conèixer lo complicada que han tingut la vida aquelles dones que han partit des de baix i han optat per dedicar-se al món de l’art. Gràcies Sra. Bernat.
Un article molt interesant que identifica a totes aquelles dones que han hagut de lliutar per fer-se un lloc en una societat masclista, dominada pel sexe masculí. Es un gran ejemple per a totes les dones que segueixen un sommi. Demostra que amb sacrifici i treballant de valent es pot conseguir tot alló que es desitja.
Encara que el jazz es un món no massa conegut per mí, he de reconéixer que m’agradat llegir aquest article que m’ha acostat a aquest univers del jazz i no està gens mal. Enhorabona a l’autora d’aquest article, que ha aconseguit que m’interese per aquest tipus de música, així com possar-me en la pell d’una dona lluitaora d’aquella època.