Les meues aparicions en Tipografia La Moderna naixen quan tinc l’impuls d’escriure, però no per una situació que estiga passant a nivell local, nacional o mundial, sinó per alguna cosa que m’haja passat a mi, a mi mateixa, a Paco J. I el que em va passar el divendres 28 de març va ser una gran experiència, una genial aventura.

Després engolir-me un poke mixt del Dong mentre acabava de treballar, Ximo Llorens passava per mi per la ràdio, amb el seu new beetle blanc des de Benilloba per tornar a anar a… Benilloba!, Benilloba-Radio Alcoy-Benilloba, on un poc més tard ens arreplegaria… Xavi Mira!, actor i director de l’obra Escape Room, que era la que aniríem a veure just eixa vesprada a València, i més en concret a l’emblemàtic teatre Talía. No sempre es viatja a veure una representació teatral tenint al volant a l’actor principal i un dels co-directors junt a la seua dona, Anna Carbonell, de la mateixa.

Una vegada vam a arribar a una València, amb tràfic estil jungla, i vam aparcar en un pàrquing subterrani, just davant d’un Ferrari i un Lamborghini taronja –curiosa casualitat- vam recórrer a peu, durant uns cinc-deu minuts, el centre històric de València, el barri del Carme i el carrer Cavallers, on està el mític teatre Talía, una zona que no coneixia i que em va encantar, repleta d’elegants edificis amb grans portes de fusta i luxoses façanes, tot peatonal, per cert –centre històric sense cotxes i sols per a vianants i bicicletes-, i amb el Palau de la Generalitat al fons, com asomat observant.

Abans de començar la funció, em vaig sentir encara més privilegiat, al poder compartir, en una cafeteria propera, un cafè previ amb Xavi, Ximo… i l’altre actor del repartiment, el valencià Josep Manel Casany, amb una llarga trajectòria, en especial al teatre i la televisió i, com em va explicar, amb un màster d’alcoiania de la mà de la també reconeguda actriu alcoiana Pilar Almeria.

Havia escoltat molt parlar del teatre Talía, però mai havia estat en ell i em va parèixer preciós, xicotet, però molt ben aprofitat. De les 380 butaques, hi havia venudes 350 per aquesta funció, pel que es va estar molt prop del sold out, com en la majoria de les funcions anteriors. Era de les primeres que es feien en castellà, després de tres setmanes prèvies de funcions en valencià, també amb molt èxit.

L’obra em va parèixer absolutament original, colpidora, amb nombrosos girs de guió totalment inesperats i amb un gran treball per part dels quatre actors presents en tot moment sobre l’escenari, els del cafè previ, Xavi i Josep Manel, junt a les dos xiques, Cristina García i Lara Salvador, que es deixen la pell sobre l’escenari… i quasi alguna extremitat.

Després el regrés a casa, com l’anada, va ser igualment fantàstic, perquè a més de parlar de la situació del teatre, del valencià, del món en general… em vaig poder endinsar per uns instants en el que és el teatre professional, tot el que comporta, el que està al darrere, entre bambalines, les dificultats i les alegries, fins el punt de formar part d’un divertit debat sobre si era més adequat dir al diàleg en un moment de l’obra la paraula tiquismiquis o meticulós.

Xavi va passar de viure a Barcelona durant deu anys a fer-ho a Benilloba, on porta altres deu. En aquesta etapa de la seua vida explicava que prioritza estar prop dels seus, de la seua dona i els seus dos fills i per això tots els dies agafa el cotxe per a fer el trajecte de Benilloba a València i tornar després d’una o dos esgotadores funcions.

També vam parlar de la seua brillant trajectòria professional, participant en nombroses obres de teatre, sèries i pel·lícules i en especial des dels seus inicis quan li va dir a Ximo que volia ser actor professional i ho ha aconseguit, vaja si ho ha aconseguit!. I és que Xavi Mira ha sigut i està sent un dels actors alcoians amb més projecció nacional, a més de destacar per la seua polivalència perquè també sap cantar, com va demostrar amb èxit, per exemple, en el musical La família Adams i per ahi va el seu pròxim projecte…

Però primer espera seguir fent bolos i més bolos d’Escape Room, una proposta creada pel seu amic Joel Joan, junt a Héctor Claramunt, que ja ha tingut a Barcelona i Madrid una gran resposta de públic i crítica, fins el punt de tindre una segona part estrenada també omplint teatres i fins i tot una versió en cine de la primera entrega i rodant-se la segona. Xavi els va demanar a Joan i Héctor poder adaptar-la ell a la particular actualitat valenciana i així ho va fer. Precisament ací, a Alcoi, la podrem veure al pròxim 27 de maig al Teatre Calderón, dins de la Mostra de Teatre, en la seua versió en valencià. Segur que allí estaré, perquè aquesta versió encara serà més propera i divertida.

Al temps, dins de l’ampla conversa em va resultar molt curiós conèixer la importància de cuidar-se la veu, el gran instrument o ferramenta dels actors –també dels locutors- que un actor fins i tot pot arribar a fer un curs d’apnea per a fer una bona interpretació… i sobreviure a ella. Vaig quedar bocabadat al saber que els assajos d’aquest Escape Room es van veure molt afectats per la DANA, ja que assajaven a Catarroja i la riuada es va emportar per davant el teatre i l’escenografia. Fins i tot eixe mateix dia, el 29 d’octubre, Xavi i Anna van estar plantejant-se quedar-se a dinar allí, a Catarroja, però finalment van tornar a Benilloba quan començava a ploure un poc per aquella zona.

De veritat que va ser una gran experiència per a mi i per la que he de donar-li les gràcies a Xavi, ja que per damunt del seu grandíssim nivell com actor, encara està més alt el llistó de la seua bonhomia i humilitat, que ja es dir.

PS: Per suposat, aquest viatge i aquesta aventura van ser gràcies a Ximo Llorens. Tot i que creia que ho sabia ja tot d’ell, de totes les seues vessants com periodista, escriptor, director, actor… –podeu buscar un text en Tipografia que li vaig dedicar fa un temps a ell baix el nom Ximoconequis- encara em va brindar dos històries més supercurioses de la seua vida que no coneixia. La primera: que va estudiar els cinc anys complets de solfeig, així com violí amb Gregorio Casasampere, Gori, com als dos únics alumnes d’un professor que venia de Valencia, i també piano i guitarra, instrument aquest últim amb el que va arribar, de molt jove, a formar part d’un grup de l’època, els Brumans, nascut al col·legi de La Salle i que admirava als Dayson de Camilo Sesto. I la segona: que va tindre el gust o el desafiament, a parts iguals, de dir-li que no a la gran actriu catalana Nuria Espert, quan va vindre a Alcoi a representar Divinas palabras amb el seu home, Armando Moreno, productor de l’obra. Armando va veure al jove Ximo, d’uns 20 anys, a l’escenari del carrer Casablanca, junt a Juli Mira i dirigit per Mario Silvestre, i li va dir a la seua dona que ja tenia al jove que buscaven per a la seua pròxima obra. Va ser la mateix Nuria qui li va demanar que marxés en tots dos a Barcelona… i ell li va dir que no!. M’explicava que sempre va tindre clar des de ben jove la seua voluntat de quedar-se a Alcoi, un fet del que, 50 anys després, diu que no se’n penedeix.