Acomiadarem l’any i rebrem el nou en el mateix lloc on vam dir adéu al vell i vam veure il·luminar-se aquest que d’ací a unes hores se’n va, a la vora escocesa de la Mar del Nord. La repetició del ritual, siga on siga que et sorprenga, t’arrossegue o l’empenyes amb més o menys força i determinació (la de procurar almenys una mica d’escalfor en companyia), beu precisament la llum incerta de l’espill del temps i els miratges, invencions o certituds de la memòria. A partir d’una certa edat, però, complir amb aquestes cerimònies és més senzill i més complicat paradoxalment i alhora. Més senzill perquè el desig, sempre esbojarrat i dotat de tan escàs sentit de l’humor, amb els seus aires de grandesa que ara ens semblen manifestament ridículs, s’ha aprimat fins al límit del que creiem possible, amable o suportable. La frugal filosofia que afaiçona la dita del qui dia passa any empeny. I també força més complex i complicat, perquè sense el motor voluble del desig, que només funciona a mig gas i sota la forma més humil de l’apetència, costa més acceptar l’excusa banal del canvi d’any per entaular-se, posar la cara més sociable que podem oferir als altres, balbucejar una conversa amb desconeguts i desitjar l’inevitable Feliç Any Nou (en majúscules i en anglès) a totcristo. L’escèptic en què el temps (si no ho érem de naixement) va convertint-nos troba el lenitiu o l’excusa que necessita precisament en la incredulitat, en la manca de fe envers aquests rituals que sabem inanes: no hi perdrem res si no n’esperem gran cosa i a més, i de retruc, no haurem de fer el paperot humiliant i vanitós dels cagafestes. Amb tot, tancar l’any caducat i obrir el meló del que ve té en aquest raconet d’Escòcia alguns al·licients afegits: el lloc comunitari (dels habitants dels encontorns) on se celebra la festa és el més allunyat a les purpurines flatoses dels espots publicitaris, dignament humil i casolà, amb sopa ben calenteta per a qui en vulga, uns músics antediluvians que interpreten temes cèltics (i que confie que estaran tan en forma com l’any passat) i l’escenografia amb què es desenvolupa la passió d’aquest poble per la dansa popular. No és poc per acarar amb moderat optimisme l’entrada en el nou any, per molt vell que ens semble ja en la distància. En el balanç obligat de la data, que cada u anote pèrdues i guanys. I si l’oratge, que ací és un déu respectat i implacable, ho permet, encara tindrem un cel de limpidesa absoluta, incontaminada, de solidesa ancestral i cristal·lina, que potser trencaran unes quantes bengales. Al capdavall tot el que passa compta. Així doncs, que entre l’ahir i el demà no se’ns escapen les engrunes o els somriures que fa l’ara, que tinguen vostès una bona nit i que l’any que ve ens ho millore, ni que només siga una mica.