Segons sembla el president espanyol en funcions Rajoy va regalar a Puigdemont, en la recent entrevista que tots dos van tenir a la Moncloa, un facsímil de la segona part d’El Quixot. El quart centenari de la mort de Cervantes i la proximitat de Sant Jordi, convertit en Dia Mundial del Llibre gràcies a l’empenta catalana però també al traspàs, amb vint-i-quatre hores de diferència, de l’escriptor castellà i de Shakespeare, deu haver inspirat sens dubte l’elecció d’obsequi tan pertinent. Facsímil a banda, però, podem llegir el resultat de la conversa com la crònica d’un fracàs anunciat. Estava cantat que les propostes que Puigdemont portava sota el braç xocarien amb la tossudesa d’un Rajoy enrocat davant l’escac permanent a què és sotmesa la seua provisionalitat agònica. Ni que només siga a benefici d’inventari i de la dramatúrgia mínima que exigeix l’activitat política, donem per bona la recuperació d’una certa compostura. Mirem-nos, doncs, el regal. És sabut que la segona part de la genial novel·la transcorre en terres catalanes i a Barcelona, l’única ciutat que visita el cavaller de la Manxa en tota la seua aventura. És ací on Don Quixot veu la mar per primera vegada i on, curiosament i després de l’amarga derrota que li infligeix el batxiller Sansón Carrasco sota la falsa identitat del Cavaller de la Blanca Lluna, recupera el seny. Si a la primera part les fantàstiques bogeries de Don Quixot entropessen tothora amb el trellat de Sancho, que intenta fer-li veure la prosa eixuta de la realitat, a la segona és el seny recobrat pel protagonista el que ha de dissipar les mentides piadoses que els altres personatges li plantegen. Descartada la possibilitat que Rajoy haja reparat en aquestes subtileses de la novel·la i, encara més, que haja trobat de sobte el raonable camí del diàleg amb l’acceptació d’un referèndum vinculant per a Catalunya, el seu regal, fet per impressionar amb la pàtina sagrada i intemporal que recobreix la novel·la de Cervantes, conté les imprevistes qualitats de la pólvora mullada. Puigdemont, com a representant electe de Catalunya, podria ser el seny desencantat assetjat per tota mena de falses il·lusions d’una Espanya en situació de fallida.
L’heroi cervantià i Sant Jordi comparteixen cavall (que per això són cavallers), llança i escut, i tots dos lluiten (el segon amb l’ajuda inestimable de la mà divina) contra els entuertos i les múltiples formes del mal, gegants, bruixots o dracs. L’anhel de justícia, la generositat esforçada, l’altruisme enamorat de princeses (o de vulgars taverneres, tant se val), l’ajuda al desvalgut, són els ideals que flamegen en els seus estendards. A Barcelona ho viuran entre roses i llibres, Alcoi es vestirà amb les millors gales i l’amabilitat i el bon humor es vessaran a raig. A València hi haurà milers de manifestants i un concert multitudinari a la Plaça de Bous, fill a mitges de la perseverància i d’una certa inèrcia que celebra la diada amb la seua litúrgia previsible, lluny encara d’aconseguir la plena forma. Perquè res no hi ha guanyat encara, i l’aparició victoriosa de Sant Jordi dalt del castell alcoià no serà més que el repetit assaig general per a alguna cosa que està per venir. Celebrem-ho en bona hora, sense falsos llorers ni excés de boato. La boja rauxa i el seny de Don Quixot, en el seu debat permanent, i la màgia de Sant Jordi alçant-se sobre el fang de les misèries. Tots dos són cavallers dels somnis amb què l’aventura humana persegueix i de tant en tant guanya la terra ferma de realitats més amables. Bona diada