Dues coses i mitja destacaria del previsible (i fullejat desvagadament en titulars i articles de premsa: la meua paciència lectora no dóna per més) discurs del monarca en la sessió de revestidura de Rajoy al Congrés dels Diputats. La primera és l’alineament estricte amb les tesis del president pel que fa al problema català, un monòleg vestit (la cosa va de disfresses) de diàleg sota els auspicis d’un marc legal on el quadre dels presumptes dialogadors queda mutilat just a l’alçada de la segona part contractant de la primera part etcètera. És a dir, que de monarquia o independència (o llei antitaurina, o de pobresa energètica, o…) no se’n pot parlar perquè la llei i els qui la fan no ho permeten. Si Felip VI fos la Reina de Cors d’Alícia en terra de meravelles hauria ordenat Cut the head! mirant cap al nord-est i així ja ens hauríem aclarit. Però Felip és fill de Joan Carles i cada vegada s’hi assembla més, sobretot en les grans ocasions dels discursos petits (es veu que els escriptors que viuen a l’ombra reial tenen un treball a prova d’abdicacions i altres sotracs). Però el moment estel·lar arribà quan el debutant es referí a la corrupció, així, en general, potser sense advertir que això era com esmentar la corda en casa del penjat, i la corona i l’uniforme de gala i ses emocionades senyories i fins la nina Leticia, cada dia més inexpressiva i eixuta, i les infantetes que seien impassibles i la casa reial saudita allà lluny i… començaren a tremolar. En aquell moment es pogué veure entrant a l’hemicicle l’espectre de Joan Carles amb vestit d’explorador, com acabat d’arribar de safari i disposat a revelar les raons de la seua abdicació al poble sobirà allà representat. Per sort el colofó o mitja cosa pronunciat en les altres llengües d’Espanya (gràcies) serví per dissimular el lapsus i seguir amb la cerimònia sense que la sang improbable de la poca vergonya arribés al riu impossible de la coherència. Fins ací el de sempre, parafernàlia i litúrgia d’un poder autista, besamans i tutejos en la intimitat dels còctels, desfilada per una Carrera de San Jerónimo vetada al fervor popular, el joc del monopoli dels partits de l’ordre i les raons d’estat. Entre els retallats del quadre del monòleg els de Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Xavier Domènech, que es van estalviar l’aplaudiment d’aquella mena de veu en off corporificada en el Borbó, els valencians de Compromís i els incorregibles d’ERC i Bildu, que van declinar la invitació. I la bandera republicana d’un senador que es va passar tota l’estona davant els nassos del rei i que des del seu silenci immòbil posava almenys una nota de color en la soporífera reunió. Demà farà quaranta-un anys que va acabar-se de morir Franco. Llavors vam creure que aquell «atado y bien atado» era una de les acostumades hipèrboles del règim. Ara sabem, gràcies a l’entrevista de Victoria Prego a Adolfo Suárez que emet La Sexta Columna, que també el referèndum per la república ens fou segrestat en aquells dies. I en aquell paquet ben lligat pel dictador hi havia el pollet covat sota pal·li i educat en les acadèmies militars franquistes que va aguantar fins que l’abdicaren, pare de Felip de Borbó i d’una vasta descendència que amenaça d’eternitzar-se amb l’aplaudiment dels partits de l’ordre i la llei, una sonsònia sempre disfressada de diàleg, propòsits de boqueta i pluralisme.