Llig d’arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l’expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d’ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga com vulga, em jugue unes cerveses que aquestes vacances pagades no seran, amb permís del castigat fetge del reu, gaire llargues, vista la manera com la rovellada balança de la justícia espanyola sol pesar els peixos grossos i els peixos menuts. I Fabra ha estat i és, des del segle XIX si més no i a través de les successives transfusions sanguínies dels avantpassats, tan eficaces, un dels peixos més grossos de l’aquari del poder de la corrupció i viceversa, per molt que ara el trobem en hores baixes. Per començar, sembla que el pres pot triar la presó on serà internat, cosa que normalment no poden fer els peixos menuts, per molt insignificants que siguen els seus delictes (i ho són sempre en comparació als dels peixos grossos: qüestió de grandària). I sembla també que posats a triar, l’aplaudit, aclamat, abraçat i adulat personatge que ara eviten les rates del vaixell que s’enfonsa ha triat Madrid, destinació vocacional de tot polític valencià amb el pedigrí de don Carlos, encara que siga per la porta falsa. A més, la seua hereva Andrea Fabra, diputada pel terç familiar que va eixir del gris anonimat de butxaca plena al crit «¡Que se jodan!» contra les víctimes de les retallades de 2012, hi té el pessebre des de fa anys, així com moltes amistats del famós delinqüent. I com que no és probable que el veïnat de la residència on anirà a parar d’ací a pocs dies, malgrat tot, li organitze les festes de benvinguda, els besamans, les inauguracions d’aeroports i els sopars de llepaculisme a què tan donat era quan se la campava lliure i perdonavides per l’extensa geografia de misèria i corrupció que tan febrilment ha ajudat a col·locar en el mapa (se’n recorden?), don Carlos pensa dedicar el seu temps ombrívol a la redacció d’unes memòries. Ignore qui serà l’encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia ni a quin preu (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l’afectat), però no tinc cap dubte que aquesta amenaça o broma de les memòries, més enllà dels beneficis crematístics que en deu pensar traure el signatari, només tenen un objectiu: la desmemòria. O potser podem esperar-ne alguna mena de venjança entre sequaços, tan habitual en les famílies mafioses? Si no sabéssem que el silenci sempre té un preu, els beneficis d’una estada de luxe a la presó, l’escurçament de la pena, la centrifugació de delictes no jutjats, la condonació d’un deute estratosfèric, la protecció d’un estat còmplice de peixos grossos, potser fins i tot l’animaríem a escriure les anunciades memòries. Però ens temem que l’autèntica memòria, la que posa negre sobre blanc tantes malvestats no privatives d’aquest individu, camina per unes altres avingudes. Feina tenim a trobar-nos-la de cara per aprendre’n totes les lliçons del que no pot tornar a passar si volem remoure aquest fangar i convertir-lo en terra fèrtil de democràcia. Girar el full de la història passa per escriure amb rigor totes les paraules d’una memòria sempre segrestada, entre reixes o a plena llum del dia. Perquè quan la memòria és fràgil només pot portar a carrerons sense eixida. Més val que no la deixem en mans de poders aliens i alienants, com sempre ha estat i és el de don Carlos Fabra i companyia.