L’humor, la broma, la rialla sempre acaben exasperant el fanàtic, l’ortodox, el posseïdor d’una veritat excloent, unívoca, inqüestionable. Amb quina lleugeresa acusem d’intransigents els seguidors d’altres credos, sobretot els musulmans avui, també víctimes directes o col•laterals del terror que es perpetra en nom d’Al•là; que frívolament assenyalem la palla en altres ulls i ignorem la biga en el propi. Però l’Espanya dels inquisidors i dels heretges, l’Espanya nacionalcatòlica, la dels privilegis per a l’Església d’un estat que sobre el paper es diu aconfessional, l’Espanya de l’adoctrinament a les aules, dels jerarques mascles que intenten imposar a través de poderosos mitjans i altaveus de formació de masses la pròpia moral estreta (que rarament s’apliquen de portes endins) segueix tan viva com sempre, és a dir pletòrica de mal humor, agra i casposa. Els intolerants s’escandalitzen sobretot en el terreny dels símbols, que en el seu deliri creuen sagrats, no en el de les injustícies diàries que assoten sense pietat els fills de Déu. Exhibeixen, indignats i rectes com un fus, l’anatema, promouen el desgreuge a éssers divins per definició immunes a les disputes terrenals, atempten contra la llibertat d’expressió que posa en dubte el seu desordre, prenen en va el nom de l’Incausat com a coartada suprema de les seues croades. Cañizares, el capo de l’Església dels escàndols de la visita del Papa, s’escandalitza, el PP que ha furtat diners a mansalva i dignitat democràtica a dojo s’escandalitza, l’ultracatolicisme a una veu s’escandalitza per un cartell on la Geperudeta i la Moreneta es besen apassionadament a la boca (resposta satírica i creativa als exabruptes violents i sexistes de l’Arquebisbe). Però la laïcitat, indispensable per a tota democràcia, consisteix precisament en la dessacralització del que pretenen sagrat i intocable (com els seus privilegis, que és en el fons el que més els cou). Aquesta morrà, en canvi, a mi em sembla una imatge bellíssima que fon en un gest d’amor dues de les icones més populars del nostre país i que ens les fa més properes, més humanes. Les dues marededéus, en l’inofensiu cartell a què al•ludim, renaixen victorioses, punyents, vitals, fetes unes dones, al costat de les imatges patètiques, sangonoses, planyívoles i doloroses que prefereixen els adoradors de la mort. Que fossen receptacle dels designis paternals de Déu, a més, no els anul•la el costat més humà i carnal. Amb el pessic de bon humor que els manca, la iconografia del pecat es transformaria en salut i missatge de vida. Però amb bon humor no serien fanàtics i hauríem tingut aquesta festa en pau. Amén.