Després de la passió i mort del déu fet home, el mite de la ressurrecció recolza en un paisatge que també s’espolsa les teranyines ombriues i fredes de l’hivern i fa brotar les fulles verdes i esclatar el miracle multicolor de la florida. Tradicions, creences i esperances, laiques o religioses, civils o eclesiàstiques, s’arrelen sempre en els cicles de la natura, els vaivens de la lluna i el moviment de les marees per parlar-nos amb veus renovades els idiomes ancestrals de l’home. Els rigors processionals, la morbitud de penitents i fagel•lants, la dolorosa lletjor d’imatges i passos, la melodia seca dels tambors, tot convertit en el gran espectacle de masses dels nostres dies, semblen al nostre país un lapsus d’excés barroc i lacrimogen, un pròleg o excusa inevitable per al que realment ens mou i ens preocupa: la celebració alegre de la vida que ara pren més força. La Pasqua, aquest sacrifici etimològic que per als hebreus significava la immolació per la immunitat del poble i el record de l’alliberament del captiveri egipci, és l’excursió al camp, el berenar en colla, la mona i l’ou que es trenca al front de les persones estimades, és la tarara i el ball i les milotxes que s’enlairen, és les cançons que cantem a cor.
Com la natura que rescata una llum que sembla tan nova, homes i dones es comboien en el noble impuls de traure del més íntim i profund la saba de l’amistat que els configura i vivifica i de compartir-la en rogle, democràticament diríem. Els dies de Pasqua, entre totes les flors amb què s’adorna, esclata de debò en aquesta joia gratuïta de les velles complicitats fraternes amb què podem recuperar el sil•labari mig enterrat del bes i l’abraçada, del cant i la calidesa. No deu haver-hi soledat més aspra com la impossibilitat d’entrar amb els ulls confiats d’un infant en aquesta esfera lluminosa de l’amistat, d’obrir la casa del cor, d’airejar les estances closes de l’hivern, d’aplegar-se entorn del foc més sagrat de la vida, de renovar els vells pactes enmig d’una Pasqua puntualment, fidelment florida.