Deu ser que com que els catalans són més demòcrates i saberuts que ningú diu Pedro Sánchez que acceptarà tot allò que vinga avalat per un 75% dels ciutadans de Catalunya. No el vulgar 51% propi de democràcies normals i corrents, no, el 75%. I per què no el 80, el 90 o, ja posats, el 100%?
/ L’oferta, pam dalt pam baix, ja la va fer Zapatero, se’n recorden? Obedients, els catalans van tirar avant el nou estatut de 2006 amb el 85% dels vots del Parlament i el poble el va ratificar en referèndum. I? Ah, no, no res, que Alfonso Guerra i companyia li van passar el ribot fins a desfigurar-lo mentre es vantaven de tan gran gesta amb tot el salero del món. D’aquell diluvi el fangar d’avui. / La demagògia cau pel seu propi pes: més del 75% (si comptem els vots de les darreres eleccions, les del 155) és partidari d’alliberar els presos polítics preventius, més del 75% és partidari d’un referèndum pactat en què puguen definir-se sobre la independència del seu país. Pren dues tasses de brou! / I doncs, ens podríem preguntar sense mala intenció, per què Pedro Sánchez fa una oferta que no ha complit en el passat, no compleix en el present i no té ni la més remota intenció de complir en el futur, i així pels segles dels segles? Perquè si no ets demòcrata almenys has de semblar-ho. Per això l’arbitrari 75%, per posar una xifra. Per donar-te temps fent veure que busques una solució que no tens al conflicte polític que no entens o entens massa. / Amb una mà la peregrina oferta, amb l’altra l’enduriment del teu discurs amb l’excusa que has vist el llop en forma de PP-C’s-Vox i vols competir a veure qui la té més gran, l’espanyolitat a tota ultrança, el retorn a la caverna, la mentida sistemàtica, l’acusació de violència inexistent (de moment) i unilateral del mateix costat (de l’estat i ajudants), la conversió de la víctima en botxí, l’eixordador soroll de l’Espanya inquisidora. / Han sentit algun dirigent francès desqualificant el conjunt del moviment dels armilles grocs per violent? Si hi ha una cosa clara a l’estat veí és que el poble és sobirà. Tota la política espanyola, malgrat el maquillatge democràtic, es funda en la desconfiança radical envers allò que denominem poble. Les comparacions són odioses i les carrega el diable. / Barons del PSOE ja reclamen obertament la il·legalització dels partits independentistes (quins seran els següents, els republicans, per exemple?) i ahuquen amb l’extrema dreta del PP-C’s-Vox pel colp d’estat del 155. Prompte sentirem demanar un higiènic bombardeig sobre Barcelona. / Per si no era poca tanta provocació, el govern espanyol farà un Consell de Ministres a la capital catalana, a la Llotja de Mar, el 21 de desembre, aniversari de la victòria independentista en les eleccions forçades a colp del 155 que va obrir les portes de la presó i de l’exili. Amb aquesta excusa, i que els Mossos (primer objectiu a abatre en aquests dies) no mantenen l’ordre, hi enviaran més i més policia. Més i més foc, verbal i físic, a veure si d’una vegada encenem la violència d’aquests pacifistes recalcitrants i tossuts que ens permeta davant del món tallar de socarrel tanta audàcia. / Amb la creativitat que li és característica, Òmnium ja ha convocat un «Consell Popular de Ministres» com a resposta. Em permet, modestament, proposar una altra activitat contestatària: menjades populars al carrer a base de peus de ministre, que és com a Catalunya solen anomenar els deliciosos peus de porc, en salsa o a la brasa. De res. / En qualsevol cas, l’aterratge del govern marcià entre els súbdits de Barcelona ja compta almenys amb l’il·lustre i il·lustratiu precedent del Comte-Duc d’Olivares. Vegen la joia de 1624 en què el famós conseller àulic recomana al rei «ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos». / Més clar, aigua (i en castellà).