El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l’original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules: Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es presentava en societat com una organització alternativa als partits tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la indignació del 15M. A partir d’aleshores hem compartit amigablement el dia a dia amb l’atenció periodística al fenomen, que ha rivalitzat amb persistències tan inexplicables com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar, dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics (insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós. Quan una cosa és veritablement perillosa per al sistema, se la sol tancar en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d’ara és l’excepció que confirma la regla, d’acord, però tanta notorietat diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar, col·loca una mosca insidiosa darrere l’orella. Una mosca que confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a penes uns mesos l’electorat (el mateix que votava massivament PP i PSOE fa quatre dies) s’ha transformat sobtadament en allò que per entendre’ns diríem l’esquerra radical? Això, més que un evolució política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en alguna cosa, sobretot si la diu un expert en funambulismes retòrics carregats de força i convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull dir, a més de cantar amb poca traça L’estaca, repetir com una mantra això de la casta, construir un partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)? A Barcelona el líder carismàtica va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi un dirigent espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d’original i què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als marges dels grans focus mediàtics, dempeus i ran de carrer i d’obra.