Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d’una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen.
I s’hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l’evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.
· · ·
«Col·loqueu-vos», animava l’admirat alcalde ieié Tierno Galván en una broma que resultaria premonitòria. Molts, efectivament, es van col·locar, en les poltrones de la política i altres seients reservats del teatre democràtic (mentre el que ara es diu deep state franquista i les seues conxorxes continuava movent els fils entre bastidors). Però el `col·locó´ de la majoria era d’una altra mena: el produït per la il·lusió de respirar la novetat de certes llibertats guanyades (i vigilades) i subvencionades per la mà generosa d’Europa. La hipoteca de l’oblit, amb la clàusula de la monarquia intocable i la unitat a martellades d’Espanya, paga uns interessos molt alts: la despolitització generalitzada, la aculturització programada.
· · ·
En els marges van quedar els perepunyetes, contraris a l’intercanvi de cromos que l’oposició franquista de l’esquerra majoritària i el nacionalisme moderat van mantenir amb els poders fàctics i els hereus de Franco. Mentre ETA va insistir en la seua aposta de trets i sang, la guerra bruta de l’estat i la vulneració de drets democràtics es complaïa i retroalimentava amb la coartada. La princesa que havia mossegat la poma enverinada continuava adormida en la seua urna de vidre, votava cada quatre anys, tolerava les enormes xifres d’atur, assistia impàvida a l’espectacle cada dia més grotesc de la corrupció generalitzada, de la podridura profunda de l’estat que arribava al paroxisme en l’època del PP. Dormia profundament.
· · ·
Si l’alegre jovenalla del PSOE, avui plena de xacres i canes però ben instal·lada, gràcies a l’abracadabra de les portes giratòries, en llocs ben remunerats del capital omnipotent, havia representat bé el seu paper de modernitzador de la vella Espanya (a còpia de subvencions fantasmagòriques), amb Aznar tot allò se’n va anar en orris. La caspa neofranquista es feia visible de nou, els morts creixien com bolets en fosses comunes, tàpies i marges de camins, es trencaven els difícils equilibris de la transició, es passava el ribot sobre lleis referendades pel poble, es blindaven els interessos de la banca, saltava pels aires la separació de poders, es deixava la política en mans dels jutges, es burlaven descaradament del personal. La despolitització, la manca de cultura i la narcosi informativa són un corcó voraç en mans dels poderosos.
· · ·
Malgrat els estralls de la crisi social, econòmica i democràtica el conjunt de l’esquerra encara hegemònica a Espanya, del PSOE a Podemos passant per Esquerra Unida, encara no ha mesurat la magnitud dels errors de la transició a què devem en bona part la deriva autoritària dels nostres dies. Més aviat, com en el cas del PSOE, ha assumit plenament el seu paper de fre a les llibertats, de còmplice i beneficiari dels privilegis heretats del règim de Franco.
· · ·
En veure la bella princesa adormida dins la seua urna de vidre el príncep s’hi va enamorar en un impuls de passió, la va besar en la boca i ella de sobte va despertar de la llarga letargia. No li va agradar res del que va veure, o potser el verí de la poma era massa fort, i va tornar a l’oblit del seu somni. Potser no fou un príncep sinó un bandoler que passava pel bosc, un republicà, un independentista.
· · ·
I així arribem a la perversió del sistema democràtic que representa el judici contra els presos polítics catalans. En un mateix dia la fiscalia de l’estat manté l’acusació sobre fets no provats de cap manera contra els independentistes i el Tribunal Suprem paralitza l’exhumació de Franco, a qui a més considera cap d’estat des de l’1 d’octubre de 1936 (quan encara resistia dempeus el govern legítim i democràtic de la República) i el 20 de novembre de 1975. No us perdeu la significativa imatge de l’encaixada entre el rei i el líder de Vox d’ahir a la Zarzuela. Quina sintonia! Com dos vells camarades d’armes, marcials, regis, eqüestres!
· · ·
La princesa, però, continua dormint. Li han pervertit les paraules, les idees, l’han marejada amb les mentides, colpisme, rebel·lió, diàleg, violència ambiental, muralles humanes, li han segrestat les imatges, li han subministrat noves dosis intravenoses de verí desinformatiu contra el qual no estava immunitzada. Li han dit que els tribunals de justícia europeus, les organitzacions internacionals defensores dels drets humans, l’ONU i tota la pesca són fruit d’un contuberni, de la mala llet i l’enveja, d’aquell or de Moscou que encara ho paga tot. Potser un dia despertarà. Llavors qui sap si el vaixell democràtic espanyola ja s’haurà enfonsat del tot. El que és segur és que la llibertat i l’autodeterminació continuaran sent drets inalienables de les persones i dels pobles.