Si les monarquies, fins les més respectades, glamuroses, neutrals i sotmeses a un control democràtic més rigorós (pense en Gran Bretanya, Holanda o els regnes escandinaus) són avui pura arqueologia, què direm d’una monarquia que és continuació natural del règim franquista, que s’ha demostrat corrupta fins a les celles, amb tendència a immiscir-se en els afers públics bufant sempre a favor de qui més mana, que gaudeix per llei d’inviolabilitat i no està subjecta a cap tipus de responsabilitat? / L’endemà del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, Felip VI va eixir a la televisió amb cara de prunes agres per beneir la violència exercida per les denominades forces de seguretat contra els ciutadans de Catalunya que defensaven les urnes. Aquell dia insòlit el rei va aconseguir almenys dues coses: passar-se la (seua) Constitució per l’entrecuix abandonant la funció d’àrbitre i guanyar-se a pols l’enemistat per a sempre de la majoria del poble de Catalunya (i de fora de Catalunya). Un rei convertit en hooligan que entona l’himne de l’A por ellos és alguna cosa més que arqueologia, és un disbarat, una injustícia flagrant. / Pressionat o no per les obscures forces del poder del qual forma part o actuant per iniciativa pròpia, Felip VI el Preparao va declarar aquell dia de fet la independència de Catalunya. / A l’arqueologia el que és de l’arqueologia, a la democràcia i les llibertats, el dret a decidir el que més convinga, sense prerrogatives d’inviolabilitat ni irresponsabilitats de cap mena. / Afegim-hi tot l’historial que acumula la infausta dinastia dels Borbons, les aventures crapuloses del pare per les quals va haver d’abdicar in extremis, el negoci de les armes amb dictadures àrabs, els milions amassats no se sap com (però se sospita), la delinqüència organitzada del clan que té el gendre en presó d’or i la infanta fresca com una lletuga. / Un parlament democràtic és l’òrgan on resideix la sobirania del poble que l’ha elegit. Les seues declaracions no tenen conseqüències jurídiques però són d’una importància política enorme. El Parlament de Catalunya ha reprovat el rei Felip VI pel seu paper en el conflicte (incloses les telefonades a grans empreses per sabotejar l’economia catalana amb la retirada de fons bancaris i el trasllat de seus) i ha demanat l’abolició de la institució. És un acte conseqüent i de pura responsabilitat democràtica. / Ho ha fet amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i els Comuns la vespra del 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, que és continuació del seu precedent, el de la Raça. / Com sol passar en aquesta Espanya que només s’escandalitza quan li convé (quan convé als remenadors de les cireres del poder), no han faltat amenaces de llançar la declaració als gossos judicials, que sempre mosseguen pel mateix costat. Insisteix Sánchez en la línia inaugurada per Rajoy i el PP: judicialitzar la política. Les veròniques pel diàleg que sol executar al mig de la plaça són per entretenir l’afició, un passatemps mentre es prepara l’anhelada estocada. / Quin paper històric el del PSOE, salvar la monarquia, salvar el règim podrit del 78, l’estat de coses i privilegis, la inviolabilitat i la irresponsabilitat! Què hi ha darrere el tarannà i les formes? El PSOE no és alternativa, sinó part del problema. / Però els xicons de Podemos han anant sol·lícits a aprovar-li els pressupostos (que no inclouen cap de les reivindicacions valencianes, dit siga de pas). / Fa tot l’efecte d’una comedieta que es repeteix eternament, un teatre d’ombres que es projecta en les parets mediàtiques mentre va eixamplant-se l’aluminosi del mur a l’espera de la gran solsida. / Algú a Espanya té una idea, a banda el truculent himne borbònic de l’A por ellos i la via judicial i la negació arterosa dels drets democràtics?