En els seus deliris de grandesa, que en el fons són la màscara de la impotència, la incompetència i la malvestat, els amos del corral hispànic estan a punt de matar les gallines dels ous d’or del poder judicial. Fins ara els han anat ponent uns ous grans i brillants capaços d’amagar les pròpies misèries delictives i d’assetjar per terra, mar i aire (i clavegueram) l’enemic públic número u, l’independentisme, que ha tornat a vèncer a les urnes. Fins en un règim autoritari com el del corral, el pinso de frau de llei que es volia donar al Consell d’Estat perquè impugnés la candidatura de Puigdemont ha fet avortar la fèrtil gallina consultiva. No acostumat a aquestes rebequeries, M. Rajoy, en aliança amb el pollastret psocialista, se n’ha anat directe a la gran lloca del Constitucional, infal·lible fins ara com a ponedora. Acabaran matant-les totes. / A tal efecte va fer la seua compareixença davant el focus mediàtic la gallina Soraya-Turureta. Va escatainar tant com va saber, alçant els índexs amenaçadors, amb ulleres i posats que amb prou feines dissimulaven la falta de confiança en les pròpies paraules i les basques i la depressió que li produeix el vol lliure del president exiliat, a ella que no coneix més que el corral i l’estretor de mires hispànica. / El Coiot Pepot no para de tramar emboscades aprofitant la confusió entre jutges polítics (Llarena i cia.) i polítics jutges (M. Rajoy i cia.). Quan ja està a punt de fer esclatar la dinamita, passa Carles Correcamins a tota hòstia (bip-bip) i l’explosió deixa socarrimat El Coiot i amb la seua trista figura estampada al fons de l’estimball. / La realitat s’assembla a la faula només en l’obstinació persecutòria d’El Coiot, en la frustració permanent de les seues pretensions. Potser si renunciés a cruspir-se el Correcamins i intentés dialogar-hi, podrien fer una partideta a cotos, evitar el ridícul i no sentir-se tan infeliç enmig del desert de la intolerància. / Ni blanc ni negre, el gat hereu del franquisme, que es passeja per les teulades desafiant l’equilibri democràtic, ja no caça ratolins. / Almenys ratolins espavilats com Jerry Puigdemont, que fa anar de bòlit Tom Rajoy, Tom Zoido i Tom Sáenz (gats intercanviables segons l’escena). Els felins tenen urpes, força i ullals esmolats i compten amb l’ajut d’altres gats de la banda com Tom Sánchez i Tom Rivera, però a Jerry Puigdemont és molt difícil menjar-se’l. Té ferms principis democràtics, un poble de pacients rosegadors li fa costat i a més parla bé i en diferents idiomes, cosa que els gats monolingües no li perdonen. / Alguns dels que més van gallejar en el corral valencià són avui patètics protagonistes de revelacions, falsos penediments i desplomades per un torrat de segó penitenciari. Ricardo Costa llueix avui a la banqueta dels acusats la mateixa polsera rojigualda que ja tenia en l’època de l’espoli immisericorde ordenat per Camps i el seu amic per davant, darrere i de costat M. Rajoy. Molts dels antics i actuals votants d’aquesta màfia estan ara mirant cap a una altra banda amb les orelles tapades. / Quant de temps més durarà el vol gallinaci de Rajoy? I el festí de les altres grans aus carronyeres? De moment el ridícul continua i per això han enviat el rei lleó Felip VI com a portaveu del govern a Davos perquè continue alliçonant sobre l’imperi (de la llei, diu que) amb el segrest de la democràcia. L’estruç té un estómac a prova de bombes i el lleó ho és només per la cua.
Ja no se com dirt-ho, Manel. Entossudit estas en la mes tèrbola ceguesa. Pense que potser Catalunya podria ben be aspirar a un destí millor pero el que passa es que eixe destí suposat no crec que pase pel correcamins que anomenes Puigdemont. Aquest tipo es un cercavides amb mitja hostia tot lo mes, pero al que heu enlairat tu i tant de catala incaut a les mes altes cimeres del no res. Desperteu i aixequeuse d’una, collons. que la Historia no s’atura i ja fem tard.
Ah, no sabia que el coneixies personalment. Amic Elies, erres el tret una vegada més: jo no eleve ningú, constate aspectes de la realitat que puc, naturalment, malinterpretar. En tot cas, Puigdemont és el candidat elegit per la majoria de votants. I per a no tindre mitja hòstia com tu dius (no sé què vols dir amb això), porta com cagalló per séquia tot un senyor estat. De moment no he vist que cap revolucionari de saló ni cap teòric de la revolta haja aconseguit posar contra les cordes el règim hereu del franquisme. Li diu el mort al degollat: estàs en la més tèrbola ceguesa.
Hom pot estar d’acord amb el fons pero les maneres tan maldestres no hi ajuden. Puigdemont pot esser el candidat que haurem de defenssar, pero tot eixe joc estupid del correcamins bip bip, d’ara soc ara ja no soc ara torne a ser ara estic al Palau ara em clave en un bagul ara soc a Brusel.les ara mira per on ja soc aqui a Barna. Si de debo ha de ser el president ben be podria deixarse de gracietes amb l’excusa de lo espavilat que es i que mal de cap li fa al govern pepero. España somos todos, com diria algu, i tot i que la formula no m’agrade massa, he de reconeixer que, si he de seguir vivint ací a aquest pais o estat no em ve gens de gust que em ridiculitze com ho esta fent. Que vaja als tribunals i si ha de fer mal de cap o de ventre al govern que ho faça on cal.
Rajoy también es el más votado.
Et tot cas Puigdemont ridiculitza els seus perseguidors, entre els quals jo no em compte, no cal dir-ho. No és per jugar al ratolí i el gat, sinó per complir amb major eficiència la internacionalització del conflicte i la recerca de complicitats entre els pobles i els demòcrates. Què voldrien alguns que es lliurés a una justícia injusta? Per a què, per veure’l a la presó? La primera obligació d’un president d’un país és mantenir la llibertat i preservar la institució, o és que això no s’entén? O és que encara ens pensem que vivim en un estat de democràcia plena? En qualsevol cas, amics lectors, oblideu una cosa molt important: això que escric són columnes, literatura al capdavall, no mera opinió ni anàlisi política. Pretenc furgar en la realitat, més que no tenir la raó, que això va com va.