He treballat durant trenta-cinc anys a l’escola secundària, amb joves d’entre 12 i 18 anys. Podria dir que l’experiència acumulada en tot aquest temps m’atorga un cert crèdit (ací els màsters no els regalen, us ho assegure) per parlar amb solvència sobre el tema. Però llevat de pedagogs i psicòlegs panxacontents i sovint perniciosos, ningú no pot parlar amb exactitud sobre allò que és per naturalesa esmunyedís i mudable. / A fi de comptes parlar dels joves és parlar també d’un mateix, del que fou, d’allò que per a bé i per a mal encara és. I parlar d’un mateix sense fer massa trampes és la cosa més difícil. / Immune a tota temptació paternalista (crec no haver-ho estat ni amb la pròpia filla), sempre he tractat els joves abans que res com a persones, com a iguals, lliures perquè responsables, responsables perquè lliures. / Més enllà de l’estricta biologia, qui gosaria mamprendre-la amb definicions, paradigmes, propostes classificatòries que ens deixen la consciència més o menys en pau? Tota generalització és absurda, inclosa aquesta. / I alhora com deixar d’assenyalar unes quantes coses que semblen òbvies sobre els joves d’ara (els biològicament joves ara), sobre el seu comportament polític i social? I com fer-ho sense remetre’ns a la pròpia experiència de quan els vells d’ara érem joves? / Suso de Toro reflexionava en 2004, en el seu llibre Espanyols tots, sobre la manera com la societat actual havia aconseguit, amb la inestimable aquiescència dels més adotzenats, aïllar políticament la joventut, impel·lir-la a viure en una nit de festa perpètua aliena completament als problemes socials i al compromís cívic i polític, principalment diürn. La ressaca de l’Espanya del «botellón» o el «botellón» mateix encara duren, avui reforçats per la fantasia animada i alimentada del món virtual. / I sí, una societat que descansava sobre tones d’oblit premeditat i poruc havia de trencar els lligams de la comunicació intergeneracional, del contínuum històric que fomenta la consciència, la cohesió social i el compromís. Sempre hi ha hagut espais exclusius per a joves i espais exclusius per a vells, però hi ha hagut també sempre espais comuns, trasnfronterers per a l’aprenentatge i l’intercanvi. Els únics vells que coneixen els joves d’avui són pares, parents i mestres. Mala cosa. / El segment d’edat dels més o menys 20 als més o menys 40 està avui molt escassament representat en els moviments de lluita i protesta al carrer. I no és que, en la seua plenitud vital-laboral, les coses no els pinten més que magres avui, que no els assetgen les més negres tempestes. / Què fou d’aquella primavera valenciana de fa sis anys, que semblà l’entrada massiva dels joves al temps de les cireres, la responsabilitat i la maduresa jovial? Où sont les neiges d’antan, ens preguntem els vells, on són els joves, ens repetim els qui vam obtenir el carnet d’identitat en les lluites (improductives potser la majoria en els seus efectes polítics, però impagables en els horitzons personals) dels setantes? / L’alternativa a la revolta que és la joventut és l’alienació d’una vellesa prematura, que comença en l’esperit abans que en el cos, la submissió anodina a les estratègies de domini del poder. La joventut passa tan ràpidament (tempus fugit)! La jovialitat, però, és una qualitat que amb esforç podem convertir en perdurable, com un amor per a tota la vida. / Descordeu les vostres ments tant sovint com descordeu les vostres braguetes! Un savi consell del 68, especialment útil en temps de república i primavera com els d’ara malgrat tot